viernes, 4 de diciembre de 2009

16/09/09 Ziguinchor

Són les quatre del matí i marxem de Tambacounda cap a Zinguinchor quasi sense dormir. Hem arribat al vespre de Kedogou, hem parat a Tamba i ara seguim el nostre recorregut cap a l'extrem sud oest del Senegal, a terres de delta, d'arròs, de barreja d'etnies, ...
Hi ha uns 600 kilòmetres fins a Ziguinchor. Arribem a les 5 de la tarda. La veritat, portem dos dies molt durs de viatge.
El camí cap a Ziguinchor està ple de militars i de controls. Tot i això, no hi ha rastre de conflicte.
El paissatge és verd i frondós. Ziguinchor és una ciutt envoltada pel riu Gambia plena d'activitat. Passejem per Ziguinchor i a l'hora de sopar fem un bon i merescut apat amb una cerveseta Gazelle. A més a més, avui és el primer dia que pagarem per dormir al Senegal. Concretament, en un hostal al centre. Jo vaig a dormir dora després de sopar. Camino pausadament pels carrers de la ciutat sota les oracions de la msquita com a mi m'agrada. Recordo Palestina.

15/9/09 Campi qui pugui

Ens llevem dora i amb ganes de solucionar el problemes que encara tenim. Arribem a la comissaria i el tracte és el maeix que el dia anterior amb la única diferència que pagant 12.000 SFC recuperem el meu passaport. Gràcies al nostre veí de Kedogou, que casualment és el conserge de la comissaria, aconseguim alleugerar el procés.
I continuat amb la nostre raxa de mala sort al sud del Senegal el Lamin i jo decidim banyar-nos al riu de davant de casa i relexar-nos abans d marxar. El riu és petit però l'aigua corre amb força. Hi ha molta gent. Els nens es banyen i les dones renten roba. El Lamin i jo ens estirem damunt unes roques i deixem fluïr l'aigua. Doncs bé, cinc minuts després una sospitosa picor extesa per tot el cos deixa entreveure el que serà una al.lèrgia insoportable durant les pròximes dues hores...
Finalment, decidim marxar de Kedogou el més aviat millor perquè creiem que així dixarem la mala sort enrera. Però encara queden tres hores d'espera a l'autobus esperant que s'ompli per poder marxar. Curiosament, avui fa una calor més insoportable del que és habitual.
L'estació és un anar i venir constant, gent cridant i discutint a tot arreu, nens malalts a les cantonades i una baralla espontània amb rifa de cops de puny. Però, encara queda el millor. Quan aconseguim marxar la policia para a l'autobus i resulta que no té els documents en regla. Seguint el mètode africà, el que s'ha de fer és fer venir un altre bus i fer un transvessament de mercaderies i passatgers. Jo m'ho miro des de fora i la imatge val més que mil paraules. Jo la titularia: "Campi qui pugui!"

14/9/09 Rucs

Vagis per la ciutat o pel poble, de dia o de nit, els nens et criden a kilòmetres de ditància "tubab, tubab!". Tubab és blanc.
Al principi, et preguntes com es poden adonar de la teva presència tant lluny. Una cosa és anar caminant pel carrer i que la gent et miri, et pari, et saludi, etc. L'altre, ben diferent, és que et cridin des de l'altre exrem del barri. Et pregutes si reflectes o alguna cosa semblant. La veritat, és que avui en dia encara no he trobat resposta a aquest fet.
Avui, la ntenció és tornar a baixar amb la moto fins al poble de Iwol. El poble verge de Iwol està situat entre muntanyes a 300 metres de desnivell i té 500 habitants, aproximadament. Les tribus del poble provenen originàriament de Mali.
Ens costa molt arribar al cim de les muntanyes, on es troba el poble, ja que el desnivell és força acusat. Tot i això, ens aporta una de les grans satisfaccions del viatge. Mentre menjem uns entrepans al llom d'una roca gegantina admirem l'horitzó. Guinea, Mali i Senegal a l'alçada de les nostres retines.
Després, anem a visitar el poble. Parlem amb la persona més anciana de la tribu i ens explica els orígens de la seva família. Les cases són típiques a la zona. Petites cabanyes cil.líndriques de fang i troncs envoltades de baobabs.
Tornem a Kedogou amb les motos. Una veritable odissea sobretot, per al Lamin. La moto s'ofega cada dos per tres sis, conduim sense llums (bé, això no és del tot cert ja que el Lamin porta un "frontal" al cap que il.lumin com un encenedor al mig del Sàhara), el terreny és fangós, ens perdem, etc.
Finalment, arribem a Kedogou. Un cop allà, tenim la brillant idea de parlar amb l'encarregat del lloguer de les motos per demanar-li que ens torni part dels diners ja que les motos o estven en condicions. Com que no acabaríem mai de discutir proposem anar a la policia de Kedogou. La pitjor decisió que pendrem en tot el viatge. Consell per als viatgers, si mai a l'Àfrica teniu un problema mai però mai dels mais acudiu a la policia.
La comissaria és de pel.licula. Són les 9 de la nit i els policies que, evidentment són policies militars, "jeuen" a la fresca estirats en bancs de fusta. El comissari ens reb amb una lluïda samarreta blanca de tirants plena de taques. A mida que s'acosta la nostra caravana de gent alça la seva mirada mentre, segurament, pensa: "ara aquests em faran treballar i no en tinc pas ganes".
Li expliquem el que ha passat al comissari. La resposta és la següent: "ja ho sé. Us he vist passar per aquí davant amb les motos i el lot al cap". Ens mirem sense dir ni una paraula.
Acte seguit em demana el passaport i entrem dins la comissaria. El despatx del comissari fa por per si sol. Mentre fuma el seu puro fa galeria del seu menyspreu i despotisme cap a nosaltres. La conclusió és: "torneu demà al matí i en parlarem". I quan nosaltres li diem que no ens podem esperar fins demà al matí el comissari replica:"o marxeu i em deixeu tranquil o us tanco al calabós!". Cito textualment aquestes paraules perquè en sóc plenament capaç ja que no les oblidaré mai.
Cares llargues, cossos cansats, ments destruïdes.

sábado, 28 de noviembre de 2009

13/09/2009 Aigua

Ens llevem ben dora perquè avui anem al País Bassari. Lloguem dues motos que, segurament, tenen més anys que els meus dos avis junts. El camí és intrasitable i inhumà. Hi ha fang, pedres, rocs i molta molta aigua. Fins i tot, travessem un rierol. En total, tardem dues hores a arribar al campament del País Bassari sense comptar amb la hora i mitja que hem tardat a cambiar la cadena de la moto que s'ha trencat a mig camí.
Per sort, com de costum, el paissatge verd frondós és marevelós.
Finalment, arribem al campament i menjem alguna cosa. Necessitem recuperar-nos. Ens trobem a només 15 km de Guinea Konakry però, l'horitzó no es veu perquè estem envoltats de montanyes.
Després del descans, ens calcem les botes i travessem la selva per trobar una cascada de més de 100 metres impressionant. Xoooof!! A l'aigua! Avui ha estat un dia inoblidable...

viernes, 27 de noviembre de 2009

Post Scriptum Radio - La ràdio de l'Ateneu Candela

El dia 25 d'octubre de 2009 vaig participar al programa de ràdio Palestina ahir, avui i demà de Post Scriptum Radio a l'Ateneu Candela de Terrassa.
Es un programa on es repassa l'actualitat a Palestina i on veus palestines de Terrassa fan reflexions sobre la situació actual del poble palestí i les perspectives futures. El programa s'emet en directe quinzenalment els diumenges de 6 a 7 de la tarda!

Espero que us agradi!