senyals de llum

16/09/09 Ziguinchor

2009-12-04T04:50:00.000-08:00

Són les quatre del matí i marxem de Tambacounda cap a Zinguinchor quasi sense dormir. Hem arribat al vespre de Kedogou, hem parat a Tamba i ara seguim el nostre recorregut cap a l'extrem sud oest del Senegal, a terres de delta, d'arròs, de barreja d'etnies, ...

Hi ha uns 600 kilòmetres fins a Ziguinchor. Arribem a les 5 de la tarda. La veritat, portem dos dies molt durs de viatge.

El camí cap a Ziguinchor està ple de militars i de controls. Tot i això, no hi ha rastre de conflicte.

El paissatge és verd i frondós. Ziguinchor és una ciutt envoltada pel riu Gambia plena d'activitat. Passejem per Ziguinchor i a l'hora de sopar fem un bon i merescut apat amb una cerveseta Gazelle. A més a més, avui és el primer dia que pagarem per dormir al Senegal. Concretament, en un hostal al centre. Jo vaig a dormir dora després de sopar. Camino pausadament pels carrers de la ciutat sota les oracions de la msquita com a mi m'agrada. Recordo Palestina.

15/9/09 Campi qui pugui

2009-12-04T04:34:00.000-08:00

Ens llevem dora i amb ganes de solucionar el problemes que encara tenim. Arribem a la comissaria i el tracte és el maeix que el dia anterior amb la única diferència que pagant 12.000 SFC recuperem el meu passaport. Gràcies al nostre veí de Kedogou, que casualment és el conserge de la comissaria, aconseguim alleugerar el procés.
I continuat amb la nostre raxa de mala sort al sud del Senegal el Lamin i jo decidim banyar-nos al riu de davant de casa i relexar-nos abans d marxar. El riu és petit però l'aigua corre amb força. Hi ha molta gent. Els nens es banyen i les dones renten roba. El Lamin i jo ens estirem damunt unes roques i deixem fluïr l'aigua. Doncs bé, cinc minuts després una sospitosa picor extesa per tot el cos deixa entreveure el que serà una al.lèrgia insoportable durant les pròximes dues hores...
Finalment, decidim marxar de Kedogou el més aviat millor perquè creiem que així dixarem la mala sort enrera. Però encara queden tres hores d'espera a l'autobus esperant que s'ompli per poder marxar. Curiosament, avui fa una calor més insoportable del que és habitual.
L'estació és un anar i venir constant, gent cridant i discutint a tot arreu, nens malalts a les cantonades i una baralla espontània amb rifa de cops de puny. Però, encara queda el millor. Quan aconseguim marxar la policia para a l'autobus i resulta que no té els documents en regla. Seguint el mètode africà, el que s'ha de fer és fer venir un altre bus i fer un transvessament de mercaderies i passatgers. Jo m'ho miro des de fora i la imatge val més que mil paraules. Jo la titularia: "Campi qui pugui!"

14/9/09 Rucs

2009-12-04T03:55:00.000-08:00

Vagis per la ciutat o pel poble, de dia o de nit, els nens et criden a kilòmetres de ditància "tubab, tubab!". Tubab és blanc.
Al principi, et preguntes com es poden adonar de la teva presència tant lluny. Una cosa és anar caminant pel carrer i que la gent et miri, et pari, et saludi, etc. L'altre, ben diferent, és que et cridin des de l'altre exrem del barri. Et pregutes si reflectes o alguna cosa semblant. La veritat, és que avui en dia encara no he trobat resposta a aquest fet.
Avui, la ntenció és tornar a baixar amb la moto fins al poble de Iwol. El poble verge de Iwol està situat entre muntanyes a 300 metres de desnivell i té 500 habitants, aproximadament. Les tribus del poble provenen originàriament de Mali.
Ens costa molt arribar al cim de les muntanyes, on es troba el poble, ja que el desnivell és força acusat. Tot i això, ens aporta una de les grans satisfaccions del viatge. Mentre menjem uns entrepans al llom d'una roca gegantina admirem l'horitzó. Guinea, Mali i Senegal a l'alçada de les nostres retines.
Després, anem a visitar el poble. Parlem amb la persona més anciana de la tribu i ens explica els orígens de la seva família. Les cases són típiques a la zona. Petites cabanyes cil.líndriques de fang i troncs envoltades de baobabs.
Tornem a Kedogou amb les motos. Una veritable odissea sobretot, per al Lamin. La moto s'ofega cada dos per tres sis, conduim sense llums (bé, això no és del tot cert ja que el Lamin porta un "frontal" al cap que il.lumin com un encenedor al mig del Sàhara), el terreny és fangós, ens perdem, etc.
Finalment, arribem a Kedogou. Un cop allà, tenim la brillant idea de parlar amb l'encarregat del lloguer de les motos per demanar-li que ens torni part dels diners ja que les motos o estven en condicions. Com que no acabaríem mai de discutir proposem anar a la policia de Kedogou. La pitjor decisió que pendrem en tot el viatge. Consell per als viatgers, si mai a l'Àfrica teniu un problema mai però mai dels mais acudiu a la policia.
La comissaria és de pel.licula. Són les 9 de la nit i els policies que, evidentment són policies militars, "jeuen" a la fresca estirats en bancs de fusta. El comissari ens reb amb una lluïda samarreta blanca de tirants plena de taques. A mida que s'acosta la nostra caravana de gent alça la seva mirada mentre, segurament, pensa: "ara aquests em faran treballar i no en tinc pas ganes".
Li expliquem el que ha passat al comissari. La resposta és la següent: "ja ho sé. Us he vist passar per aquí davant amb les motos i el lot al cap". Ens mirem sense dir ni una paraula.
Acte seguit em demana el passaport i entrem dins la comissaria. El despatx del comissari fa por per si sol. Mentre fuma el seu puro fa galeria del seu menyspreu i despotisme cap a nosaltres. La conclusió és: "torneu demà al matí i en parlarem". I quan nosaltres li diem que no ens podem esperar fins demà al matí el comissari replica:"o marxeu i em deixeu tranquil o us tanco al calabós!". Cito textualment aquestes paraules perquè en sóc plenament capaç ja que no les oblidaré mai.
Cares llargues, cossos cansats, ments destruïdes.

13/09/2009 Aigua

2009-11-28T12:06:00.000-08:00

Ens llevem ben dora perquè avui anem al País Bassari. Lloguem dues motos que, segurament, tenen més anys que els meus dos avis junts. El camí és intrasitable i inhumà. Hi ha fang, pedres, rocs i molta molta aigua. Fins i tot, travessem un rierol. En total, tardem dues hores a arribar al campament del País Bassari sense comptar amb la hora i mitja que hem tardat a cambiar la cadena de la moto que s'ha trencat a mig camí.

Per sort, com de costum, el paissatge verd frondós és marevelós.

Finalment, arribem al campament i menjem alguna cosa. Necessitem recuperar-nos. Ens trobem a només 15 km de Guinea Konakry però, l'horitzó no es veu perquè estem envoltats de montanyes.

Després del descans, ens calcem les botes i travessem la selva per trobar una cascada de més de 100 metres impressionant. Xoooof!! A l'aigua! Avui ha estat un dia inoblidable...

Post Scriptum Radio - La ràdio de l'Ateneu Candela

2009-11-27T05:13:00.000-08:00

El dia 25 d'octubre de 2009 vaig participar al programa de ràdio Palestina ahir, avui i demà de Post Scriptum Radio a l'Ateneu Candela de Terrassa.

Es un programa on es repassa l'actualitat a Palestina i on veus palestines de Terrassa fan reflexions sobre la situació actual del poble palestí i les perspectives futures. El programa s'emet en directe quinzenalment els diumenges de 6 a 7 de la tarda!

Espero que us agradi!

http://communia.info/drupalup/?q=node/748

12/09/2009 Kedogou

2009-11-07T12:43:00.000-08:00

Avui no plou. És una sort perquè som a prop del sud del Senegal i es nota que per aquí estan saturats d'aigua.

Dutxa freda típica africana (freda de galleda) i esmorzar amb cafè Touba. 24 hores d'espera per agafar un t plasse cap a Kedogou. Cost del trajecte: 5.00 SFC.

Però, un moment, pausa inesperada per canviar la roda punxada del cotxe. Cinc minuts i la roda ja està cambiada. El paissatge ésmagnífic camí a Kedogou. Travessem pel mig un parc natural. El paissatge és verd i frondós i queda enmarcat amb les montanyes al fons. Sorprenentment, tenim sort i ens trobem una lleona estirada al mig de la carretera. Poblats de cabanyes envoltats per rierols. A simple vista, es crea la sensació que la gent aquí desprèn felicitat. Suposo que és degut a que el sud del està basat en petites comunitats rurals, bàsicament, agricultors d'arròs i pescadors. I això significa menjar bé que, a l'àfrica, és el primer motiu de felicitat.

Només arribem a Kedogou coneixem en Suri, un jove bàmbara (provinent de Mali) de 21 anys que ens acompanya a menjar un chieb. Parla castellà i ens entenem força bé.

Amb més "morro" que altre cosa aconseguim anar a dormir a casa seva. La família d'en Sori és una família petita, de sis persones, que viuen en cabanyes fetes amb pedres i troncs a les afores de Kedogou. El pare d'en Sori treballa en la construcció de pous d'aigua però, a més a més, també cultiven blat i cotó.

Prenem un tè amb la família i a dormir.

11/09/09 Tambacounda

2009-10-29T12:06:00.000-07:00

Aquesta nit l'hem passat a la fresca. Estrelles i picades de mosquit. Esmorzem i l'Omar ens acompanya ben dora a Touba per agafar un set plasse cap a Tambacounda, al Sud del Senegal. L'estació de busos i taxis no és, precisament, un lloc ideal per a relaxar-se. Molta gent i molta calor. Ple de botiguers venent de tot. Finalment, el set plasse en surt per 23.00 SCF els tres. M'atreveixo a dir que no és car.

Això sí, ens toca esperar una hora i mitja ja que fins que no s'omplin les set places totals del vehicle aquest no s'encamina a destí. Costa però ho aconseguim. Però, sorpresa! Amb només 100 metres de recorregut s'espatlla el motor del cotxe i em de canviar de vehicle i tornar a esperar. Crec que avui perdrem tot el dia viatjant. Benvinguts, altre cop, a l'Àfrica. De totes maneres, avui estic de molt bon humor i passi el que passi no m'ho farà canviar. Aquest tipus de coses passen sovint en aquest continent i alterar-te, com fariem a Europa, és absurd.

Per sort, el paissatge durant el trajecte és preciós. Plou i apareix un arc iris que s'estén sobre l'infinit camp verd i sota un mar de núbols. Veritablement preciós i 100% natural!

Després de vuit hores de trajecte arribem a Tambacounda destrossats físicament i també mentalment. Aquesta nit dormirem a casa d'uns parents de l'Omar. Matalàs a terra, mosquitera i els tres a dormir. Demà, recuperats, noves aventures!

09 i 10/09/2009 Disfrutant de Dahra

2009-10-26T04:26:00.000-07:00

Ens llevem a Dahra i anem a veure la botiga de la família Niang. És una botiga d'alimentació gran i molt neta i organitzada. Hi ha productes d'alimentació per a persones i animals, productes d'higiene, etc. Està situada en un dels carrers del mercat de Dahra que avui està anegat d'aigua però, tot i això, hi ha molta activitat.
Dediquem el matí a visitar les farmàcies del poble, farmàcies per a animals i el centre veternirai.
També visitem un Centre d'Investigació Bacteriològic constrït l'any 2006. Ens reb el director del centre i procedim a visitar les seves entranyes.
El centre és pràcticament nou ja que funciona des de l'abril de l'any 2009. Està ben dotat gràcies a les aportacions econòmiques de diverses universitats catalanes i espanyoles. L'objectiu principal del centre és la fabricació de vacunes per a animals agrícoles a partir de les "soques" de bacteris que portes des d'Europa i els EUA. A partir d'aquestes "soques" es fabriquen les vacunes. Un cop fabricada la vacuna es testa a Dakar amb animals de laboratori. I, si funciona, ja es pot distribuïr.
Al costat del Centre d'Investigació Tecnològica hi ha un Centre d'Investigació sobre la Millora Genètica d'Animals de Granja. Aquest altre centre va ser construït l'any 2004 amb finançament del Banc Mundial. Malauradament, ens expliquen que aquest any s'ha tancat l'aixeta.
Un dels objectius d'aquest centre és la millora de la resistència de les vaques autòctones mitjançant el creuament amb races de vaques d'altres països com ara França o Brasil.
És un centre molt ben dotat però salta a la vista que funciona al 50% ja que hi ha moltes activitats que són molt costoses i ara ja no es poden dur a terme.
Ens acomiadem i ens dirigim a visitar la botiga d'alimentació de comerç just de la Ong Aretz. Aquesta Ong es va fundar l'any 2004 i, principalment, es dedica a aportar serveis comunitaris (escoles, bancs, botigues, etc.) al poble.
Després de totes les visites, morts de gana i de calor, anem a dinar a casa. Estic tant bé amb aquesta família i amb aquest poble que m'hi quedaria per sempre. Miro al meu voltant i se'm esbossa un somriure a la cara. L'Arama, que és almeu costat resant, em mira i em retorna el somriure. Gràcies família Niang.
A la tarda anem a les afores de Dahra amb el cotxe a visitar les terres de la família Niang. Les plantacions són de planta de bisab, carbassa, cíndria, meló, etc. Són aliments que, exclusivament, es planten a l'època de plujes degut al seu ràpid procés de creixement.
Tornem a casa al menjar de les 7, quan s'acaba el Ramadà. Resem i parlem tot prenent la fresca del vespre. A la nit anem a prendre un refresc en un bar al centre del poble.Vida sana. El bar és de foto. Com a curiositat, es senten les granotes a kilòmetres de distància.

08/09/2009 Benvenus a la Famille el Hadj Baba Niang

2009-10-19T05:05:00.000-07:00

Sortim a les sis del matí de Dakar. Encara és fosc però a la ciutat ja hi ha una activitat terrible d'entrada i sortida de vehicles de tot tipus.
Els barris de les afores estan anegats d'aigua i plens de brutícia. Aquesta nit, ha plogut molt i això sempre porta conseqüències.

Després de tres hores de viatge arribem a Dahra Djoloff, casa l'Omar.

El paissatge és verd i frondós. Els animals pasten lliures mentre els pastors del poble descansen sota l'ombra d'un arbre. Carros amunt i avall i dones carregant pots i cistells amb el cap. A l'interior, fa una calor terrible.

Quan entrem al poble, tothom saluda a l'Omar. Ell ens explica la història del seu pare. Baba Niang, era l'alcalde i també un dels dos reis de Senegal.

Finalment, arribem a casa seva i coneixem a la seva família. L'alegria es desborda en pocs segons. És una primera experiència per al Litus i per a mi i un retrobament molt especial per al Marc. És emocionant veure la família tant contenta de veure'ns.

Tot seguit, m'agradaria fer una petita descripció dels membres de la família Niang:

La mare de l'Omar es diu Mamahar i el seu pare es deia Baba Niang. L'Omar té molts germans. és una família típicament musulmana en aquest sentit. Jo només en conec vuit d'ells. L'Arama, la Fatu, el Chierno, la Ndimo i el Ma Mor encara viuen a Dhara. El Mama, el Semu i el Sidi van seguir el camí de l'Omar i ara també viuen a Terrassa. Però aquí no s'acaba la família.

A casa l'Omar també hi viu l'Anta, la seva dona, amb els seus dos fills, el Semu i el Pathe. També hi viuen el Baba i la Nabu que són fills d'un germà difunt de l'Omar. Com que l'Omar és considerat el cap de família ara és com si fossin els seus fills. A la pràctica, però, tots són fills de tots.

A més a més, la dona del Chierno, la Gagne, i la seva germana petita, la Mama Daba també viuen a casa. El Chierno i la Gagne tenen dos filles, l'Awa i la Mamoty.

Aquesta és tota la família. Més o menys quedaria així:

Mentre menjem Yassa em batejen com a "Djiby". La Yassa és un plat d'arròs amb peix sec. Després de dinar parlem amb la família. La Nouma ens convida a casa seva. Prop de casa hi ha una de les mesquites del poble. Seiem sota un baobab a la porta del centre religiós i parlem amb uns quants homes del poble, amics de la família. A Dahra impera la tranquil.litat.
Al vespre organitzem un partit de futbol amb els nens del barri al carrer de casa. El meu equip guanya per golejada a l'equip del Marc.

A la nit ens sorpren una pluja torrencial. Aprofitem per conéixer més als membres de la família i compartir el final d'un dia de Ramadà amb ells. Menjem i resem.

Amb un vas de Bisab, una espècie de suc de fruita, miro com cau la pluja al pati de casa. La pluja segueix fins l'endemà al matí. Aquesta família és maravellosa i jo ja em sento com a casa.

Notícia: La ONU publica l'Informe Goldstone

2009-10-18T06:46:00.000-07:00

La ONU publica l'Informe Goldstone que condemna els crims de guerra de Gaza de gener de 2009.

"La ONU aprueba el informe que condena a Israel y Hamas de crímenes de guerra en Gaza". El Mundo. 16/10/2009. Link:http://www.elmundo.es/elmundo/2009/10/16/internacional/1255693225.html

Notícia: Enquestes Fatah vs Hamas a Palestina de cara a les possibles eleccions el 2010

2009-10-18T05:28:00.000-07:00

El diari d'esquerra israelià Haaretz publica una notícia (més o menys fiable) referent a enquestes fetes a població palestina sobre la seva intenció de vot de cara a unes possibles eleccions legislatives a principis de 2010. Els resultats són sorprenents. Mentre a Gaza es manté el domini de Hamas, a Cisjordània el domini de Fatah podria cambiar. Les enquestes donen resultats molt apretats en les valoracions de Fatah i Hamas a Cisjordània. Llegiu, llegiu!

Link:http://www.haaretz.com/hasen/spages/1121835.html

Notícia: Totes les esperances perdudes envers la jurisdicció universal

2009-10-18T05:21:00.000-07:00

Finalment, les males notícies s'han confirmat. El que havia começat com un munt de promeses esperançadores que podien situar a la jurisdicció espanyola com un model a seguir mundial s'han esmicolat poc a poc. La jurisdicció universal que tenia l'objectiu inicial de jutjar crims internacionals des d'Espanya s'ha vist altament retallada i, al final, ha quedat en un no res. Val la pena que ho llegiu de primera mà...

"Las Cortes recortan la jurisdicción universal". El País. 16/10/2009.

Link:http://www.elpais.com/articulo/espana/Cortes/recortan/jurisdiccion/universal/elpepiesp/20091016elpepinac_9/Tes

Notícia: Acord Hamas-Fatah per unes possibles eleccions d'estiu

2009-10-18T05:18:00.000-07:00

"Al-Fatah y Hamas aprueban un acuerdo que abre el camino a unas elecciones en junio". El País. 14/10/2009.
Link:http://www.elpais.com/articulo/internacional/Fatah/Hamas/aprueban/acuerdo/abre/camino/elecciones/junio/elpepuint/20091014elpepuint_11/Tes

Notícia: Dues notícies importants de la futura presidencia europea espanyola

2009-10-18T05:05:00.000-07:00

- "Espanya marca su territorio en la UE". El País. 18/10/2009. Link:http://www.elpais.com/articulo/internacional/Espana/marca/territorio/UE/elpepiint/20091018elpepiint_4/Tes

- "Zapatero promete reforzar el proceso de paz desde la presidencia comunitaria". El País. 15/10/2009. Link:http://www.elpais.com/articulo/espana/Zapatero/promete/reforzar/proceso/paz/presidencia/comunitaria/elpepuesp/20091015elpepunac_25/Tes

Notícia: Nou pas per condemnar la matança de Gaza

2009-10-18T04:42:00.000-07:00

Link:http://www.elpais.com/articulo/internacional/ONU/avala/informe/condena/crimenes/guerra/Gaza/elpepiint/20091017elpepiint_6/Tes

07/09/2009 Esclaus de Goree

2009-10-17T12:43:00.001-07:00

Centenars de segles d'història cauen damunt meu. Goree és una illa situada a pocs kilòmetres mar endins de Dakar amb només 1.200 habitants. És una illa petita plena d'encant i amb una gran història al seus carrers.

Cases grogues i vermelles rera platges espectaculars. Els habitants de Goree són persones molt obertes, amables, amigables i tranquil.les.

Quan dic que els carrers de Goree són plens d'Història em refereixo al fet que aquesta petita illa senegalesa va ser el centre del trànsit del comerç d'esclaus entre el continent africà i el continent americà entre el segle XVI i el segle XIX (fins el 1848). Més de 20 milions d'esclaus van passar per l'illa abans de contiuar el seu llarg viatge cap a les plantacions de cotó, cacau, etc. d'Amèrica.

El fet que Goree sigui el trosset de terra africana situada més a l'oest en direcció al "nou continent" i també pel fet de ser una illa (on només escapes nadant, si en saps, és clar) malauradament van fer de Goree un lloc esplèndid per realitzar les funcions de "magatzem d'esclau" tot i que, la veritat, era una petita gran presó. Petita, per la seva extensió però, molt gran, per la quantitat d'homes, dones i nens que hi havia mal vivint a les cases d'esclaus.

Quan l'esclavitud va ser abolida, l'any 1848, prop de 6 milions de persones havien perdut la vida dins i fora d'aquelles cases. Les tortures, les malalties, la fam i també les escapatòries fallides per mar feien de Goree un lloc molt difícil per sobreviure.

Durant el dia visitem una de les cases d'esclaus de l'illa. La imatge de l'entrada de la casa m'és familiar per algunes fotos que ja havia vist. Les parets vermelles d'una casa de dues plates amb dues escales mig cargolades a drets i esquerra que cominiquen els dos pisos.

Mentre el nostre amic Qhadim, veí de Goree, ens explica la història de l'illa nosaltres l'escoltem atents i mirem sorpresos tot allò que ens envolta.

A baix, hi ha les cel.les. A dalt, la casa dels esclavistes. Com sovint es diu, si les parets parlessin en aquest cas segurament les sentiriem xisclar de terror com ho feien aquells homes, dones i nens que vivien en condicions infrahumanes.

En una cel.la de menys de cinc metres quadrats hi vivien entafonades més de vint persones.

Els esclaus venien d'arreu (Senegal, Guinea, Nigèria, Màli, Costa d'Ivori, etc.). Normalment, arribava un vaixell provinent d'Amèrica cada tres mesos per canviar mercaderies per esclaus. Els esclaus que pesaven 60 Kg o més pujaven al vaixell. Els que no arribaven a pesar el pes mínim seguin menjant per engreixar-se a la força. Si intentaves escapar o et negaves a menjar et portaven a les cel.les de càstig. Cel.les molt petites i humides on hi havia multitud d'esclaus agonitzant.

Així doncs, queda patent que la vida per un esclau de Goree era un infern. A més a més, les violacions a les dones per part dels esclavistes eren una constant.

Per a nosaltres, és la mateixa història de sempre. Patim una vergonya infinita sentint aquelles paraules i veient on som. Passat, present i futur conformen la mateixa històra de sempre i nosaltres, evidentment, ens sentim part d'aquesta història. Jo també sóc culpable i ells encara són víctimes. Combatre la meva pròpia ignorància és una motivació i aportar el meu granet de sorra un objectiu.

La Illa de Goree m'ha captivat. Històries de tristesa tant real que t'arrissen la pell i que, tot i ser passades, són tant palpables com el terra que estic trepitjant. En aquests moments és quan notes com et falta l'aire...

07/09/2009 La nit de Dakar

2009-10-17T10:10:00.000-07:00

Paràgraf escrit el dia 07/09/2009 a les 4'00 AM:

Últimament, estic trist. Des que vaig tornar de Palestina i amb les coses que malauradament van passar després la nostàlgia s'ha apoderat de mi. I, des que he arribat a l'Àfrica, he tingut una sensació extranya. Suposo que avui estic una mica dèbil emocionalment. De totes maneres, la veritat, és que estar trist a l'Àfrica també es fa sentir una mica egoïsta.

La pregunta que em vé al cap en aquests moments és senzilla: com sobreviu un país en aquestes condicions?
La vida és el dia a dia dels carrers anegats d'aigua, els nens creixent amb els peus descalços, la bogeria de l'anar i venir, les condicions d'higiene inhumanes, les dones treballant a jornades de 24 hores, les exigències del Ramadà i tantes altres coses. Com pot ser que això convisqui amb la màgia de la música, la taranga senegalesa, les nits de lluna plena, ...? I, en definitiva, com pot conviure tot això amb la majestuositat del paissatge africà i de les seves societats?

A més a més, després arribem nosaltres des de l'altre banda del planeta (o des de l'altre realitat) per observar totes aquestes coses que ens costen tant d'entendre. I és molt dur i trist que no siguem capaços d'entendre el dia a dia dels nostres veïns.

Explico tot això perquè avui, per primera vegada, he pogut observar en primera persona un fet tant lamentable com el turisme sexual que molts occidentals practiquen a punts molt concrets del Senegal. Evidentment, Dakar, com a gran capital, és un d'aquests punts.

Occidentals anciosos buscant els llavis i alguna cosa més de dotzenes de precioses i joves noies senegaleses. Tots plegats dins un local de copes normal prop del centre de Dakar. Mai es dirà que allò és un local on s'exerceix prostitució. L'excusa és que un cop el client tria la noia no es queden al mateix local sinó que marxen a un altre lloc. Molt "sutil". Als propietaris del local els hi interessa que vinguin aquestes noies perquè portin clients. Tots hi guanyen. Tots, menys les pobres noies. Quin futur tenen aquestes noies? La tristesa s'apiada de mi quan m'imagino les seves vides. Turisme i falçes esperançes. La radiografia de la desil.lusió. Noies joves i maques a "low cost". La imatge em desespera. És trist i patètic formar part d'aquesta escena, encara que només sigui d'espectador. I no em val allò de "no s'hi pot fer res" perquè és el futur de centenars de noies molt joves el que està en joc i en les mans d'uns pocs turistes que es creuen que al Senegal no hi ha normes. Només cal deixar de corrompre les societats de països com el Senegal amb el turisme irresponsable d'alguns.

No porto aquí ni dos dies i crec que ja he vist una de les coses més desagradables del viatge. Sexe de low cost occidental a locals de mitja nit de Dakar entre camins de sorra il.luminats en penombra per una lluna imponent que observa incrèdul.la. Però sempre hi ha l'opció d'aturar-se, recapacitar i tornar a començar.

PD: Un record per l'Abda i el Dídac des d'aquí. Us estimem.

06/09/2009 Am plage

2009-10-11T04:06:00.001-07:00

Primer dia de pluja torrencial. Per sort, ja tinc maleta. Avui hem anat a Am plage, un barri a les afores de Dakar, a portar coses per la família d'un amic senegalès de Terrassa. La rebuda ha estat multitudinària. El barri on viu la família està força mal acondicionat. Carrers estrets de sorra, nens descalços, brutícia, ... i amb quatre gotes de pluja tot inundat.
La pluja ens sorpren a mitja visita i esperem pacients a que acabi de ploure. Resem amb el cap de família perquè tots tinguem sort.
A la tarda, anem a veure un partit de futbol a l'Estadi Nacional Leopold de Dakar. La gent no para de cridar, cantar i ballar. Veure la cel.lebració d'un gol és un espectacle que no té pèrdua. La gent es torna boja!

05/09/2009 Primer dia a l'Àfrica

2009-10-10T12:05:00.000-07:00

Recorda't de passar-t'ho bé i disfrutar amb els que t'envolten. Recorda't de gaudir del continent africà i recorda els orígens. Recorda't de tenir els ulls ben oberts per entendre tot el que passa al eu voltant. Recorda't que ser feliç és molt fàcil si aprens d'ells. Recorda't de cuidar-te. Tot això és el que em repeteixo abans de marxar.

Però Àfrica té personalitat pròpia. Només sortir de l'avió l'aire humit i calent et pica fort a la cara. Els cúmuls de gent i de cotxes, els carrers sense esfaltar, les paradetes a peu de carretera, les oracions, ... Tot això et fa sentir on ets realment. Sóc a l'Àfrica.

Maravellós trobar-nos a Dakar i veure altre cop el nostre amic Omar Niang.

Avui serà dia per passejar, visitar amics i familiars de l'Omar com el Mor i també, perquè no, per anar a la platja.

Dakar és més tranquil del que sembla a primera vista. L'activitat és fluïda però no frenètica. Això sí, la calor és terrible.

Tot i ser la capital, la brutícia, l'atur, el Ramadà, la pobresa de molts nens y nens que demanen per estudiar el Corà (els talibés), les cases a mig acabar, les botigues deixades de la mà de Déu, etc. Tot això salta a la vista. I a la nit, suposo que passa perquè és Ramadà, l'activitat és major que durant el dia.

A la tarda, juguem a futbol a la platja de Yoff de Dakar amb tot aquell qui s'hi vulgui apuntar. La platja es perllonga en una espècies de golf la qual cosa et permet veure gairebé tota la costa de Dakar. Pots observar com els campaments de fusta s'estenen per tota la platja, la majoria ocupats per la ètnia bayfal. Més endins, es veien els edificis alts de Dakar i el port. És fàcil apreciar com la pol.lució de la ciutat es barreja amb l'aire calent que s'evapora del mar i com es forma una espècie de boirina per sobre d'aquesta.

Menjem maffe i yappu en un restaurant al barri de Liberté VI de Dakar. Avui dormirem a casa un amic de l'Omar al barri de Yoff. El Chierno ens ha convidat al seu pis amb gran hospitalitat.

Per sorpresa, a la nit ens trobem amb una conferència d'un imam molt important de Senegal al carrer on nosaltres ens trobem allotjats. Encuriosits ens endinsem enmig del mar de gent per observar-ho. Hi ha centenars de persones aplegades en una gran zona de carpes a l'aire lliure. L'imam parla des d'un esceari situat al fons de tot. Silenci sepulcral.

Enmig de tota aquella gent, miro a l'Omar i als meus dos companys de viatge, el Marc i el Litus, miro al meu voltant i, finalment, aixeco el cap per mirar les estrelles i em sento molt feliç i privilegiat ser ser on sóc. Gràcies Laura.

PD: Estic tranquil, però no tinc maleta.

Un gran blog nou

2009-10-08T05:07:00.000-07:00

El meu amic i també company durant l'estada a Palestina i Israel, Daniel Pérez, ha creat un blog propi per parlar de l'ocupació a Palestina. És molt interessant i gràcies a la literatura que ell desplega en cada paràgraf es fa molt fàcil de llegir. Espero que us agradi. Aquest és el link:

http://qahwaamargo.blogspot.com/

Senegal

2009-09-04T03:05:00.000-07:00

Hola a tots i a totes!

Fins el dia 4 d'octubre estaré a Senegal viatjat amb dos amics. Allà em trobaré amb el nostre bon amic Omar.

Com ja sabeu, poc a poc, aniré donant detalls de les nostres aventures. Espero que us agradi! Yere yof!

Mapa Imprescindible!

2009-08-26T10:52:00.000-07:00

Mapa que mostra l'evolució de la pèrdua de terrenys a Palestina des del mandat britànic fins avui en dia.

Mapes de Palestina i Israel

2009-08-26T10:41:00.001-07:00

Podeu trobar mapes sobre el conflicte entre Palestina i Israel a les següents direccions:

www.passia.org

www.ocha.org

www.ochaonline.un.org

21/07/2009 Maa salama Palestina, fins la pròxima!

2009-08-19T16:27:00.001-07:00

Avui esperàvem passar el dia a l'Aeroport de Ben Gurion però ha estat més fàcil del que ens pensàvem. Només ens han posat un tres (de sis) de perillositat perquè ens hem fet "els güiris". Cap a Madrid en cinc hores i mitj'a amb un munt de turbulències. Odio els avions.

Finalment, arribo a Madrid a les nou del vespre. Ha arribat l'hora d'acomiadar-me dels meus companys de curs. Després d'aquesta marvellosa experiència, ja torno a ser a casa.

20/07/2009 Mar de Galilea

2009-08-19T16:22:00.000-07:00

Ens llevem ben dora i anem a Tiberias al Mar de Galilea. Passejem per la ciutat i acabem a la platja. Al fons, els Alts del Golàn, Síria i Jordània.
A la tarda tornem a Ramallah, fi del viatge, però abans fem l'última passejada per Jerusalem. Comprem els últims regals a botigues àrabs, evidentment, i comprem dolços. L'últim sopar a Palestina.
El comiat de tots els amics entre llàgrimes.
Fins aviat Palestina, fins aviat amics!

19/07/2009 Nazareth

2009-08-18T08:51:00.001-07:00

Avui vivitem Baladna a la seu central de Haifa. Baladna és una organització sense ànim de lucre creada l'any 2001 especialitzada en educació per la pau i coexistènca pacífica. El seu director general ens explica la situació actual de l'educació a Israel. Diu que està totalment manipulada i qui pateix més les seves conseqüències són els àrabs que viuen dins Israel. No s'explica res de la història del poble palestí.

Després, ens dirigim a Nazareth. És diumenge i com que el poble és de majoria àrab cristiana moltes botigues avui estan tancades. Últimament tenim molta sort...

A la tarda passejem pel zoco desert de Nazareth. Anem a l'Esglèsia de l'Anunciació on, suposadament, el Sant Gabriel li va dir a la verge Maria que estava embarassada de Jesús. Acabem la passejada amb l'oració de les vuit ressonant pels carrers del zoco. Un altre regal.

Acabem la nit sopant a la terrassa del magnífic hostal on ens allotjem on es veu tot Nazareth il.luminat a la penombra.

18/07/2009 Haifa i Akko

2009-08-18T08:38:00.001-07:00

Avui el dia serà tranquil. Passejem per Haifa, per la ciutat antiga (abans àrab), pels jardins del carrer Ben Guirion i a la tarda anem a la platja.
Després, anem a Akko. És un poblet àrab costaner preciós proper a la frontera amb el Líban. Té una medina emmurallada fantàstica per veure com el sol es pon. Per acabar, un sopar amb vistes al mar.

17/07/2009 Ruta, ruta, ruta ...

2009-08-17T12:03:00.000-07:00

Ahir a la nit va ser fantàstic. Després de Tel Aviv vam tornar a Ramallah per despedir-nos del grup d'ACPP. Vam sopar, sortir de copes i riure molt. El més maravellós de tot va ser el camí cap a l'hotel al plegar. Eren els volts de les quatre de la matinada, l'hora de la primera oració. Pels carrers de Ramallah no hi havia ni una ànima (excepte el soldat típic al carrer principal que feia guàrdia). Amb l'oració flotant entre el silenci de la ciutat i les estrelles va ser com si Ramallah ens digués adéu. Simplement, era un últim regal.

Bé, doncs, ara j marxem cap a Jenin. Ja només resten quatre dies per tornar a casa. Ja ens hem acomiadat de tothom. En Carlos, en Nacho, l'Ashraf, en Khaled, etc. Ens diposem a començar la ruta per Jenin-Nazareth-Tiberias-Mar de Galilea-Haifa-Tel Aviv.

Arribem a Jenin acompanyats pel nostre amic Jarrar i el primer que fem és prendre un cafè al Freedom Theatre. A més de ser un teatre també és una associació juvenil construïda per una dona israeliana a mitjans dels anys noranta. S'observa com Jenin ha patit molts atacs. Els forats de bala serpenteigen les parets de molts edificis. Els veïns de la ciutat ens expliquen com van morir centenars de persones durant la Segona Intifada, moltes cases destrossades, centenars de refugiats, etc. Val a dir, que Jenin té un dels camps de refugiats més grans de Cisjordània amb un total de 20.000 persones vivint-hi.

Ens expliquen com els militars segueixen entrant a la ciutat sempre que persegueixen un objectiu. Jenin és un punt clau al estar prop de la frontera.

Quan li pregunto al Jarrar si Jenin és zona A em contesta: "Tota Palestina és zona C". Curiosa resposta. I després em torna a dir: "No, no. Millor dit, es zona O, d'Ocupació". No li falta raó.

I Jenin, d'on ell és fill, és un altre exemple clar. La ciutat està situada en una plana. A l'oest, està encerclada pel camp de refugiats i; a l'est, al nord i al sud, per assentaments.

Caminant pel camp de refugiats no s'aprecia cap diferencia amb la resta de camps de Cisjordània. Fins i tot, està una mica millor conservat que els altres.

Quan baixem arriba la curiositat del dia. En Jarrar i jo ens dirigim al checkpoint de la frontera amb Israel per comprobar si està obert o tancat ja que aviu és divendres i a la tarda comença un nou Sabbath. Al arribar els dos baixem del cotxe i ens dirigim a parlar amb els soldats prop de la tanca electrificada just sota la torre de vigilància. Llavors és quan, de sobte i per sorpresa meva, en Jarrar es posa a cridar "Visca Palestina porcs". Jo, automàticament, penso en la bala que rebré en pocs segons. Llavors, el soldat de la torre comença a cridar paraules en hebreu. Penso, ja està, a córrer. El resultat: estic viu però no podem passar el checkpoint. Hem de tornar cap a Jerusalem i anar cap a Haifa. Haurem de fer la ruta al revés.

Mentre tornem jo penso en el camí que ens queda per recórrer cap a Haifa. Quatre o cinc hores amb cotxe aproximadament. I com a col.lofó, els soldats ens treuen la llengua, ens isnulten, etc. a cada checkpoint que passem de tornada amb el taxi. Jo, que vaig de copilot, em miro el taxista i, tot i que no ens creuem ni una sola paraula, ens entenem perfectement amb la mirada.

Finalment, arribem a Haifa a la nit i, evidentment, dormim al barri àrab, per sort, al costat del mar.

16/07/2009 Parlant amb Israel

2009-08-17T11:17:00.000-07:00

Avui és l'últim dia de curs amb ACPP i, per començar, al matí hem anat a Jaffa, Israel, a fer una volta pel poblet. Jaffa és on tot va començar. Ara és un petit poblet costaner prop de Tel Aviv amb carrers empedrets que envolten les cases resudencials de molts israelians però, a principis del segle XX, va ser un dels principals ports de Palestina i per on entrava la majoria dels immigrants jueus provinents d'Europa. També va ser l'escenari de l'èxode de la població àrab durant la Nakba. Per això, èsser aquí té una significància molt especial per a mi.

Després, anem al Canada Park, també prop de Tel Aviv, amb la Ong Zochrot . El que avui és una enorme zona natural protegida i creada per Israel, ahir va ser una zona envoltada de petits pobles rurals on hi vivien més de 2.000 persones. Aquesta tècnica, la construcció de grans boscos, és utilitzada per Israel amb l'objectiu de borrar tot allò que és àrab. O el que és el mateix, borrar qualsevol signe d'història àrab.

El bosc va ser erigit després de la Nakba, a finals dels anys quaranta, pels bulldozers israelians. No va ser la guerra, va ser un acte totalment intencionat. Tot i això, encara queden algunes pedres d'antiges cases.

Curiosament, el tour el fem amb un grup de jueus americans que no semblen entendre res donat que la majoria de preguntes no tenen gens de contingut. Fan cara d'estar interressats però sembla que no sàpiguen res dels fets succeïts sobre el terra que trepitjen. Suposo que deu ser part de l'educació que han rebut com a jueus. Una de les coses que em crida més l'atenció, però, és el fet que porten una persona de seguretat armada que els segueix a cada pas. El Nacho, m'explica que tothom qui vé a Cisjordània amb un viatge organitzat està obligat per Israel a portar algú de seguretat que l'acompanyi. Petits detalls que fan d'Israel un lloc quasi fantàstic.

Quan acabem el tour anem a reunir-nos a Tel Aviv amb Windows for Peace, una organització força liberal. Suposo que és perquè la majoria dels treballadors de l'entitat són dones. Aquesta Ong basa la seva activitat en l'educació per la pau als joves.

Creada l'any 1981 per fomentar les relacions entre àrabs i jueus han anat evolucionant fins a ser una de les organitzacions més actives dins el panorama associatiu israelià. Aquestes noies tampoc tenen pèls a la llengua i quan els hi pregunto què pensen sobre el Peace Ngo Forum (Federació d'Ong's israeliana) em contesten amb una ganyota i un somriure. Em diuen que està massa polititzat i que costa nadar en el mateix mar on hi ha el Peres Center for Peace o Peace Now o molts d'altres. Tot i això, diuen que va ser un pas endavant la condemna multilateral als atacs de Gaza del gener de 2009.

S'autodefineixen com una organització no política i no lucrativa d'esquerres, a l'altura de l'ICAHD o Zochrot i, sorprenentment, recolzen la solució al conflicte d'un sol estat (en aquest cas, coincideixen amb Zochrot però no tant amb l'ICAHD) però sense descartar la solució dels dos estats.

Al vespre, per acabar, ens reunim al Centre de la Iniciativa de Ginebra. Parlem, bàsicament, sobre el futur de la declaració i els temes que encara falten per tractar com l'aigua, l'economia palestina, les fronteres, Jerusalem, etc. El centre és de vital importància perquè actua com a lobby per ambdós governs. Declaracions literalts sobre les quals es poden treure conclusions importants són: " Per als israelians els temes de seguretat són essencials alhora de votar" o "Temes com el dels refugiats, l'aigua, etc. s'han de tractar sense sentimentalismes alhora de negociar per la pau"

Finalment, acabem esgotats i amb molta informació al cap. Avui ha estat un dia molt profitós ja que em pogut parlar amb diferents cares de la visió israeliana. Amb molta pena celebro la fi del curs amb Acpp. Ara, cap a Ramallah a fer el sopar final.

Blog dels Cursos de Cooperació sobre el Terreny d'ACPP

2009-08-17T05:20:00.000-07:00

L'enllaç http://acpp-ccst.blogspot.com/ et portarà al blog d'ACPP sobre els Cursos de Cooperació sobre el Terreny que es fan arreu del món. Hi ha experiències de cooperants als quatre continents. També hi ha escrits dels meus companys a Palestina. Us animo a llegir-lo!

15/07/2009 Contrast de realitats

2009-08-14T10:39:00.000-07:00

Avui ens llevem dora i ens trobem alre cop amb el Sr.Meir Margalit per continuar el tour d'assentaments de Jerusalem est i també al barri de Silwan prop de la Ciutat de David a les afores de Jerusalem.
Ens explica com el fantasta demogràfic (que hi hagi més població àrab que jueva) ja és una realitat per Israel i com la dreta israeliana és més pragmàtica que mai. Explica com cada cop Israel rep menys immigració i més emigració, com a l'exèrcit li costa reclutar nous soldats, com l'ajuda exterior decreix, com es nota la crisi econòmica, etc. Tots saben que hauran de cedir a Palestina si volen consolidar l'estat d'Israel. I l'exemple clar d'això és Jerusalem.
Després, visitem l'ajuntament de Jerusalem. Molt modern, la veritat. El que sorpren, són els controls d'armes a la entrada.
Tot seguït, caminem per Jerusalem est i estudiem cada assentament i cada torre de control dins la ciutat. De sobte, ens topem amb l'exèrcit tancant una Ong palestina. La gent s'ho mira amb cara d'incredulitat.
A la tarda anem a Tel Aviv on ens reunim amb la Ong Peace Now. és una Ong amb un perfil bastant pragmàtic i moderat (per no dir de dretes) creada l'any 1978 amb l'objectiu de canviar l'opinió pública israeliana i fomentar la cultura de pau. També són partidaris de la solució dels dos estats. Un dels seus objectius actuals és fer un estudi sobre els assentaments a Cisjordània sobre l'evolució territorial, demogràfica, etc. ls consideren il.legals i lluiten per la seva retirada.
Segons les paraules del seu director general "Primer que vingui la pau i després ja es retiraran els assentaments. Tot i això, serà complicat negociar sobre els assentament de M'aale Adummim i Ariel i, potser, s'hauran de fer intercanvis terrritorials. Hi ha molts assentaments a Cisjordània que es troben emplaçats prop de la frontera que marca la Línia Verda de l'any 1967 i això també dóna motius a tal intercambi territorial. D'altra banda, el que no es pot acceptar de cap manera és que es comencis a construïr assentaments abans que es concedeixin els permisos".
Personalment, tinc la sensació que van amb peus de plom amb les postures que prenen perquè no volen quedar malament amb ningú.
Per acabar-ho de rematar anem al Peres Center for Peace. És una Ong que depen directament del govern israelià. Amb el nom ja ho diu tot (Shimon Peres és l'actual president d'Israel). Diuen que tenen problemes per treballar a Palestina pel nom. No m'estranya gens! Ens posen un vídeo sobre nens palestins i israelians jugant junts als camps d'estiu que ells mateixos organizen. Que maca és la vida! Que hipòcrites! I el discurs continua explicant-nos els esforços que fa per treballar amb la societat civil i, especialment, amb la joventut per fomentar la construcció de la pau i la reconcialiació i així durant més d'una hora. Jo aguanto estoicament perquè considero de vital importància aquests tipus de visió per entendre millor el conflicte però aquestes últimes dues reunions m'han torturat bastant ja que, després d'estar a Palestina, és una retòrica força pragmàtica i conservadora. És cert, que és amb aquest tipus de faccions d'Israel amb les que encara es pot dialogar i s'ha de fomentar el treball amb aquestes perquè aquest sector creixi i es vagi liberalitzant. Però, de moment, jo crec que viuen en un núbol. I és que, a vegades, fa més mal una mentida que un cop de puny a la cara. Totes les persones amb les que parlem han estudiat a Estats Units i tenen com un caracter força altiu que dóna una certa sensació de superioritat. Costa d'acceptar que els dos bàndols tinguin posicions tant allunyades d'una mateixa cosa. Però, en el fons, així és tot conflicte i encara més aquest.
Al capvespre, mentre passejem per Tel Aviv ets conscient que allò ja no forma part del conflicte. El nivell de vida és molt alt i la platja i l'ambient a la nit fa que la vida sigui més tranquila. La ciutat és moderna amb edificis alts. És una realitat allunyada de tot el que he vist abans. Tot i que el contrast entre Palestina i Israel (la immoralitat contra la normalitat) m'ha regirat l'estòmac, sé que tot això m'ajuda a entendre millor cada una de les parts. Acabo, estirat a la sorra on les onades del mar Mediterrani guien la meva mirada perduda cap a l'horitzó.
PD: Com a curiositat, l'hostal on estem allotjats va ser un antic centre d'aprenentatge per a la Haganà. Quina forma més curiosa de capgirar la història.

14/07/2009 Neve Shalom (Oasi de pau)

2009-08-13T04:27:00.000-07:00

Avui hem anat a Wahat assalam en àrab o Neve Shalom en hebreu (Oasi de pau) que és un poblet petit prop de Tel Aviv a Israel on conviuen àrabs amb israelians en pau. Aquest poblat va ser fundat l'any 1984 sota la moral budista. Actualment, al poblat hi viuen unes cinquanta famílies. L'educació conjunta és molt important al poble però també venen nens d'arreu cada dia. A més a més, es fan altres tallers educatius extraescolars i tot tipus d'activitats. El problema és que quan s'acaba amb l'educació obligatòria al poble els joves topen amb la realitat de cop.
El finançament dels serveis educatius és subvencionat pel govern però també reben finançament exterior i beneficis generats per activitats pròpies.
El més curiós de tot és que funcionen mitjançant assamblea on cada habitant té el seu vot. La veritat és que tot passejant te'n adones que és un veritable oasi. Personalment, em sembla curiós i lloable però igualment penso que ni comparteixo del tot la seva lògica ni crec que és la via. Però, és un món apart. Una alternativa.
Finalment, a la tarda anem al Jerusalem Film Festival a veure la pel.lícula "Five minutes of heaven". L'acte està patrocinat per Combatants for Peace. La trama de la pel.lícula gira al voltant del conflicte a Irlanda del Nord entre catòlics i protestants. Explica com un jove catòlic de l'IRA mata al germà gran d'un jove nen protestant i com vint anys després es retroben per reconciliar-se. Quan s'acaba la pel.lícula comença un col.loqui entre dos ex-soldats irlandesos (un protestant i l'altre catòlic, l'últim d'aquests, protagonista de la pel.lícula), un ex-soldat israelià i un ex-soldat palestí per parlar sobre reconciliació i construcció i cultura de pau.

13/07/2009 Construïr la pau

2009-08-12T17:23:00.000-07:00

Avui anem a Jerusalem per reunir-nos amb el Sr. Gershon Baskin, coordinador del Israelian/Palestinian Center for Research and Information (IPCRI), i amb el coordinador de la Unitat d'Afers Estratègics de l'IPCRI, el Sr. David Kellen, per conversar sobre construcció de pau. És una visió israeliana moderada del conflicte (gairabé d'esquerra tot i que a Israel aquesta paraula no sempre pren el mateix significat). La conversa és prou interessant. El Sr. Baskin és una persona força activa.

Després, passem per la United Nations Office for the Coordination of Humanitarian Affairs (OCHA) per agafar uns quants mapes polítics de Jerusalem perquè després anem a trobar-nos amb el Israelian Comittee Against Haouse Demolitions (ICAHD) on parlarem amb el coordinador de l'entitat, el Sr. Meir Margalit. Una persona fantàstica! Sense péls a la llengua. A més a més, també és diputat a l'alcaldia de Jerusalem pel partit israelià d'esquerra Meretz.

Curiosament, quan arribem a la seva oficina l'activitat és frenètica ja que el govern d'Israel ha programat un parell de demolicions la mateixa tarda a les afores de Jerusalem. Els bulldozers arribaran d'aquí mitja hora. El Sr. Margalit diu que, segurament, aquestes ordres de demolició són una resposta a les declaracions del president d'Estats Units, Barak Obama, del passat dia 12/07/2009 condemnant els assentaments israelians a Cisjordània i recomanant la seva retirada en un període de sis mesos.

Nosaltres, però, ens dirigim a fer un "tour" per Jerusalem est per estudiar la política d'assentaments del govern israelià a la ciutat santa. Anar amb el Sr. Margalit és fantàstic! Ens apropem a les portes de les cases dels colons del zoco, pujem als terrats a veure les cabines de vigilància dels soldats de ben aprop i fem fotos de tot!

Quan acabem, ens reunim amb el Sr. Saman Khoury director general del Peace and Democracy Forum (PDF). I, per acabar, assistim a una reunió de Combatants for Peace a Ramallah. És com si fos una reunió d'alcohòlics anònims però amb soldats d'ambdos bàndols que ha participat en el conflicte armat. A l'acte hi assisteixen una cinquantena de persones i es realitza en clau de col.loqui on els soldats que vulguin poden explicar les seves experiències personals. Jo em quedo bocabadat d'escoltar el que diuen. És realment trist i apassionant però tranquilitzador alhora. I és que és difícil d'entendre com molta gent dels dos bàndols ha aconseguit arribar a conclusions que els polítics mai hi arribaran. Realment gratificat. Evidentment, ells recolzen la solució dels dos estats.

Un ex-soldat israelià explica com a tots els jueus els hi inculquen que Israel és l'únic lloc segur al món. La retòrica de vigila quan surtis de casa, vigila amb els àrabs, millor anar armat per si de cas, etc. Ell explica com a mida de participar a la guerra del 67 (amb només disset anys), a la I i II Intifades es va adonant que tot el que fa no té sentit perquè totes les ordres que reb són contradictòries. Quan a l'any 2004 decideix deixar l'exèrcit el consideren un traïdor i l'empresonen. És el primer cas a Israel (per sort, avui en dia això és el més normal i l'exèrcit ha de trobar altres vies d'escapament com la de contractar serveis a empreses privades. Per exemple, alguns checkpoints). Avui, aquest ex-soldat és el coordinador de Combatants for Peace a tot Israel.

Més endavant, pren el torn de paraula un ex-soldat àrab de les mílicies de Fatah a Tulkarem durant la I Intifada. Com s'allista amb només catorze anys. Com la ocupació li ha robat la vida. I així parlen uns deu o dotze protagonistes més. Em venen els primers sanglots a la boca.

Al meu voltant, cares de llàstima. Tots els que són en aquesta sala han perdut alguna cosa amb el conflicte. Família, amics, la infància, el futur, etc. Però no l'esperança.

Suposo que, al principi, deu cotar assentar-te a la mateixa taula amb un d'aquells soldats que potser han mort el teu pare o al teu germà o t'han enderrocat la casa però després del patiment has de deixar la rencúnia a un costat, agafar forces i tornar a començar. I quan et sents preparat i veus que les coses que passen al teu voltant no t'agraden has d'aportar el teu granet de sorra per canviar-les. I és així com es comença a construïr la pau.

"Necessitem generar un gran moviment de pau palestí per convéncer a tots els israelians que aquesta és la única via per arribar a la pau final"

Ex-soldat palestí.

12/07/2009 Halil II (Hebron)

2009-08-11T10:08:00.000-07:00

Arribem a Hebron per l'assentament de colons majoritari entre vinyes i camps d'oliveres. A l'entrada seguretat privada. Passem sense problemes. Els carrers estan nets, els jardins verds, els nens juquen als parcs i, en general, sembla una ciutat normal. Però no ho és. Cada una de les persones i coses que veig aquí és sinònim d'ocupació o apartheid. De seguida, surts de l'assentament i topes amb la realitat. La part àrab d'Hebron està desolada, sembla una ciutat fantasma. El primer que et trobes és un checkpoint dins la ciutat ja que aquesta està dividida en dues parts: la israeliana i la palestina. A més a més, hi ha assentaments al voltant de la ciutat custodiats per torres de vigilància a totes direccions.
En Michael, el noi de Bait Shalom que ens acompanya avui d'origen jueu, ens explica els inicis de l'entrada de colons a la dècada dels seixanta (per motius religiosos i no polítics com passarà després) i com després de la Segona Intifada a la dècada dels noranta això augmenta i augmenta a Hebron. També explica l'incident succeït el 1994 a la mesquita-sinagoga (també partida en dos) quan un coló va entrar-hi i va matar 29 persones a l'hora de l'oració musulmana del migdia. Després d'això, augmenta la pressió de l'exèrcit israelià amb més instal.lacions militars, més violència al carrer i tocs de queda.
Passejem pels carrers d'Hebron des de la part jueva, plena de vida, a una antiga part àrab, on no hi ha ni una ànima. El carrer principal de la ciutat està separat en dos i tots els antics negocis àrabs estan tancats. Tot i això, encara hi ha gent que no ha volgut marxar i sobreviu en cases petites a la part alta dels pisos. L'única que segueix el seu camí és la natura que omple les façanes de les cases i negocis deshabitats. El nostre amic ens explica com a cada atac li succeeixen noves restriccions. Els memorials a màrtirs omplen cada paret. Només es salva el centre de la part palestina on l'activitat és mínima. Això sí, per anar d'una part a l'altre, travesses checkpoints i més checkpoints. Tot està ple de soldats.
Finalment, acabem passejant per l'antiga medina on s'observa la xarxa al sostre que protegeix als àrabs dels atacs dels colons. Cosa ben habitual.
Realment, Hebron és una de les ciutats on l'ocupació es veu més clarament davant dels teus ulls.

11/07/2009 Nablus

2009-08-10T17:32:00.000-07:00

Estem al Yafa Center al camp de refugiats de Balata (el més poblat de Cisjordània amb més de 17.000 refugiats) a Nablus.

Passejem pels carrers estrets del camp. Passem per on no hi passa ni un carretó. Les cases són altes i hi ha racons on és fa impossible veure el cel perquè els terrats s'amunteguen uns sobre els altres. El que sorpren és que hi ha botigues en alguns carrers. Aquesta és una altre mostra de l'assentament dels camps de refugiats a palestina. Fa tant temps que hi són que ja són com ciutats.

Després, passejem per la medina de Nablus, una de les ciutats més afectades per la repressió a la Segona Intifada. és curiós com passejant pel zoco si alces la vista veus com les cases s'amunteguen sobre els turons que envolten la ciutat. El Mustafa, el noi que ens ensenya Nablus, ens ensenya els racons de la ciutat on encara hi ha cases enderrocadesper l'exèrcit israelià. No n'hi ha cap en runes ja que les han començat a edificar altre vegada. Els memorials als màrtirs es veuen aquí i allà igual que els recordatoris en forma de cartells que omplen les parets. Al centre, l'activitat és frenètica.

Després, a la tarda, he acompanyat a en Khaled, un amic de Ramallah, a veure la seva família a Betlehem. La seva mare, curiosament, és d'origen espanyol. Amb té i galetes aquesta senyora tant agradable m'esplica com era Palestina durant els anys vuitanta. Com vivien plegats palestins i israelians a Betlehem. Com va ser vuire en l'ambient de la Primera i Segona Intifada, etc. És una família fantàstica!

10/07/2009 Mar Mort i Desert de Judea

2009-08-10T17:09:00.000-07:00

Avui al matí anem a l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional a Jerusalem est. Després, em torno a perdre pels laberints de la ciutat santa abans d'agafar la motxilla i anar cap a fer una petita excursió pel Mar Mort i el Desert de Judea. Per cert, a l'hora de l'oració del migdia m'he intentat col.lara a l'esplanada de les mesquites però el soldat de l'entrada m'ha barrat el pas després d'observar que jo no era musulmà. Com que torna a ser divendres no puc entrar.

El Mar Mort està situat en un terreny de -500 metres del nivell del mar rodejat a l'est pel Desert de Judea i a l'altre banda Jordània. Realment, no saps ben bé on et trobes. Fa una calor terrible perquè hi ha molta humitat. I a l'aigua i a flotar! Després, caminada pel desert i nit al ras on he vist una de les albades més maravelloses de la meva vida!

09/07/2009 Qalquiliya

2009-08-10T10:09:00.000-07:00

Avui anem a Qalquiliya, és una ciutat de 45.000 habitants completament encerclada pel mur de formigó i precisament avui és el cinquè aniversari de la declaració d'aquest com a il.legal per part de la Cort Internacional de Justícia.

A més a més, és una de les ciutats amb més densitat de població i més atur de tota Cisjordània.

Concretament, avui ens reunim a l'alcaldia de la ciutat i amb els enginyers agrícoles després per anar a comprobar "in situ" com funciona el sistema d'extracció d'aigua i d'irrigació als camps d'oliveres dels voltants. Tot i que Qalquiliya és una de les ciutats de Cisjordània amb un dels aquífers més importants l'accés a l'aigua és una dificultat important per a la població. Israel tracta de boikotejar l'economia agrícola de Qalquiliya perquè juntament amb Jerusalem est, Nablus i Ramallah és un dels puntals de l'economia palestina. Per tant, Israel controla i limita l'extracció d'aigua que fan els pagesos palestins de la zona. I a més a més, Israel també intenta que els seus productes penetrin als mercats palestins a un preu més baix (ja que molts productes agrícoles israelians són més barats perquè la seva producció està subvencionada pel govern).

D'altra banda, Israel no concedeix permisos per a construir nous pous i dels 46 pus en total existents a Qalquiliya (cinc municipals i la resta privats) la majoria d'aquests daten dels anys cinquanta. Només es poden rehabilitar lleugerament.

Pel que fa a les bombes d'extracció val a dir que també són força antigues, s'espatllen amb regularitat i perden aigua per tot arreu. En fi, al final el pages acaba obtenint pèrdues i no beneficis en el seu negoci.

08/07/2009 Plors contra rialles

2009-08-06T11:50:00.000-07:00

Ens llevem ben dora i anem a reunir-nos amb Panorama (Palestinian Centre for the Dissemination of Democracy and Comunity Developement) al centre de la ciutat de Ramallah.

Avui veurem el cas de Niilin on la continua construcció del mur ha fet que la població del poble passes de tenir 57.000 m2 de terres l'any 1948 a només 7.000 m2 l'any 2009. Més de 120 famílies han estat notablement afectades. També hi ha 5 assentament o colònies a les afores del poble amb més de 4.000 colons. Les manifestacions contra el mur i la restirada de les colònies són constants. De fet, el dia que nosaltres visitem el poble n'hi ha una que, malauradament, acaba a trets.

Com sempre, la ignorància dels palestins sobre el que estava passant a l'inici, sobretot envers la qüestió del mur, feia que no sabessin el que els succeirïa en un futur pròxim. El dia que se'n van adonar va ser el dia que ja no podien treballar les seves terres o el dia que els bulldozers venien a enderrocar la seva casa o ves a saber.

En Wisam, un dels nois de Panorama que ens ha acompanyat, ens explica amb emoció la primera vegada que va anar a Haifa. Ens explica com la seva família era originària de Haifa i ara són refugiats. Recorda com la seva àvia, al camp de refugiats de Jenin on ell va néixer, li explicava cada nit la història de Palestina, la fugida de Haifa, la Nakba, etc. Diu que cada nit imaginava Haifa abans d'anar a dormir. Doncs bé, fa pocs dies, en Wisam va tenir l'oportunitat d'anar a Haifa per primera vegada a través de Panorama. El primer que va fer va ser trucar a la seva àvia i dir-li "àvia, això ja no és la nostre Haifa". Aquell mateix dia es va adonar que serien refugiats per sempre i que mai més tornarien a veure casa seva. Aquest mateix pensament els volta pel cap a la majoria dels refugiats del 1948 que ara viuen arreu. Tot això, ell és un home de pausigui amb un o dos estats. En Wisam està disposat a renunciar a quesi tot per viure en pau.

Seguim visitant Niilin i ens reunim amb el cap de les manifestacions contra el mur a la zona. El centre de l'entitat està emplaçat en un centre per a joves. Fan moltíssimes activitats i, com no, està finançat amb ajuda exterior.

Passem a la sala principal del centre on ens passen un vídeo sobre els fets succeïts al poble l'1 de maig de 2009 quan els soldats israelians van entrar amb la intenció d'enderrocar una casa i la ressitència dels veïns ho va evitar. Tot i això, una nena de 9 anys va ser disparada a la cama. La imatge de la pobre nena era desoladora. Mentrestant, els soldats israelians reien i feien fotos. Increïble.

Al final, no podem sumar-nos a la manifestació contra el mur com estava previst perquè es senten els trets des d'on som.

07/07/2009 L'aigua

2009-08-05T09:18:00.000-07:00

Avui serà un dia dur. Ens llevem a les 6 del matí perquè tenim una reunió amb el director del Palestinian Hidrological Group (PHG) a Ramallah. És un home molt obert i parlem amb ell una bona estona. Després agafem el cotxe i anem a la delegació del PHG a Nablus.

Nablus és una ciutat gran i molt activa políticament i socialment, així com Hebrón, i també molt afectada pels atacts durant la Segona Intifada. Pel centre de la ciutat encara es poden observar forats de bala a les parets dels edificis.

Parlem amb el director de la delegació sobre la situació de l'aigua i els "Màster Plans" al nord de Cisjordània. El nord és una zona molt seca (com el sud) i també està molt aïllada. Ens explica el problema de la concessió de permisos sobre els aqüífers, com el mur separa la població dels pous, com Israel controla l'accés dels palestina sobre l'aigua i que només permet l'extracció d'un determinat nombre de litres d'aigua per granjer i com, en general, els subscriu el tema de l'aigua en termes de seguretat. Això s'explica per part d'Israel perquè és insegur pels colons jueus de Cisjordània i que els palestins malgasten l'aigua. La situació entre el sud i el nord de Cisjordània és diferent. Al nord tenen aigua però és difícil accedir-hi (degut als permisos que en general es deneguen i, com a conseqüència, s'han pogut construir molt pocs pous en els últims 10 anys). En canvi, al sud no tenen aigua perquè el clima és molt sec.

Després, anem a una reunió a Tubas (zona A) amb les presidentes de les associacios i cooperatives de dones de la regió per parlar dels problemes de l'aigua i del ffutur dels Màster Plans a la regió. La tertúlia gira al voltant de com fer eficients i eficaces les agricultures de subsistència unifamiliars. El problema és que les condicions de molts dels veïns viuen en zones diferents (A,B o C). El cas és que s'ha de decidir si el nou projecte entre ACPP i el PHG sota finançament de la Unió Europea (projecte Echo) per a la creació de sistemes d'emmagatzematge d'aigua i la construcció d'horts unifamiliars es farà a la zona de Tubas o bé, a Hebrón.

També s'ha de decidir quin nivell de vulnerabilitat sobre l'aigua i seguretat alimentària té la zona de Tubas. La qüestió és que en aquest tipus de projectes has de parlar amb tothom (municipalitat, associacions, veïns, etc.) per fer una bona detecció de necessitats però avui toca la comunitat.

Després, anem a parlar amb la municipalitat i, finalment, anem al poble d'A Tuf a veure com han funcionat experiències anteriors d'horts familiars. és curiós com un ecosistema sec conviu amb un sistema ramader i agrícola basat en hivernacles construits amb finançament exterior i sense infraestructures agrícoles. El resultat és que només en la meitat d'ocasions tot plegat funciona després d'un sol any. Tot plegat, és il.lògic.

Hi ha milers de complicacions: no es poden construir sistemes de recollida d'aigua de pluja a qui més ho necessita i els horts fracassen com a conseqüència. Però quan algun cop tot això aconsegueix subsistir, l'hort no funciona perquè la gent no té prous coneixaments o el destrueixen els colons.

D'altra banda, els projectes de la Unió Europea no s'adapten totalment a les necessitats però quan un projecte s'aconsegueix aplicar tampoc es fa un seguiment al llarg dels anys. I les Ong's que actuen sobre el terreny, com és el cas d'ACPP, han de fer molta feina, parlar amb molta gent i estar pendents que els veïns no els enganyin (perquè molts cops, quan estas desesperat fas el que pots per subsistir). És el cas d'un veí de Tubas que volia que li donessin la subvenció per fer l'hort familiar però mentre ell deia que era per la subsistència de la família el que realment volia era vendre els productes al mercat.

Com es pot treballar així?

Notícia: Israel bloqueja l'entrada de finançament exterior a les Ong's

2009-08-05T07:57:00.001-07:00

El passat dia 3 d'agost es va publicar la notícia que Israel volia bloquejar l'entrada de finançament exterior a les Ong's israelianes crítiques amb el govern israelià. Aquest és l'exemple, de L'Ong Breaking the silence que fa uns mesos va publicar un informe molt crític referent als atacs de Gaza de 2009. Si voleu llegir la notícia aquí teniu el link.
http://http//www.canalsolidario.org/noticia/israel-exige-a-varios-paises-el-freno-de-la-financiacion-de-ong-criticas-con-su-politica/11415

Notícia: Lieberman acusat de corrupció

2009-08-03T09:43:00.000-07:00

El passat dia 2 d'agost el Sr. Avigdor Lieberman, actual Ministre d'Afers Exteriors d'Israel, va ser acusat per malfersació de fons i corrupció per part del Tribunal Suprem d'Israel. Ell ha contestat a tals acusacions dient que si el cas prospera dimitirà. Jo, personalment, estic molt content i feliç veient que aquest personatge pot sortir del govern d'Israel però com diuen "mala hierba nunca muere".

Si voleu llegir la notícia, us recomano el País o el diari Haaretz.

http://http//www.elpais.com/articulo/internacional/Lieberman/asegura/dimitira/demuestran/acusaciones/corrupcion/elpepuint/20090803elpepuint_3/Tes

http://http//www.haaretz.com/hasen/spages/1104889.html

06/07/2009 Halil I (Hebron)

2009-08-02T11:24:00.000-07:00

Anem a les oficines de la Mitja Lluna Vermella (PCRS) a Ramallah. Aquesta entitat sanitaria, germana de la Creu Roja, ofereix serveis integrals, atenció primària amb més de trenta clíniques i atenció d'emergència. Parlem amb el Sr. Fayeq Husein, director general.

Ens explica que tenen molts problemes per arribar a tothom. Els principals problemes són la poca llibertat de moviments, la dificultat per l'entrada de materials a Gaza, gaudir de poc finançament, la duplicitat de serveis com a conseüència de la poca llibertat de moviments de la que gaudeix la població palestina, etc. Es podria dir que la mancança més important que pateixen ara mateix és el fet que quan la malaltia és greu no disposen de prous recursos per afrontar-ho i, com a solució, el pacient s'ha de traslladar als hospitals de Nablus o Jericho (la qual cosa, combinada amb la dificultat per moure's, malauradament, fa difícil la supervivència del pacient). I, en aquest sentit, en alguns casos quan la malaltia ja és molt greu s'ha de traslladar el pacient a un hospital d'Israel. En aquests casos, la ANP s'ha de fer càrrec de totes les despeses hospitalàries.

Un dels altres problemes (menys habitual però més sorprenent) és la tècnica practicada del "Back to back". Aquesta tècnica consisteix en esquivar els problemes que succeeixen quan l'ambulància vol passar per un "chekpoint" fent arribar una segona ambulància just després de tal control de seguretat. Així, s'ha de traslladar el pacient d'una ambulància a l'altre i continuar cap al destí.

En canvi, estan molt orgullosos de la seva relació amb altres Ong's i la UNRWA, del seu servei de formació de personal sanitari especialitzat i del servei d'emergència (val a dir, clau a la crisi de Gaza de 2009).

Així, ens comença a explicar quina és la funció de l'entitat com a complement dels serveis que ofereix el govern pel que fa a l'oferta sanitària a Palestina (el que es podria considerar sanitat privada).

Després, anem a veure uns quants centres de rehabilitació del PCRS a Dura que forma part del finançament de l'AECID. En aquest centre es tracten discapacitats físics i psíquics. Per la nostre sorpresa, el centre està bastant ben equipat.

En aquests centres no tenen més de deu anys de vida. A cada centre hi acostumen a treballar dues persones fixes més altres voluntaris i atenen uns deu pacients al dia.

A l'hora de dinar un dels responsables d'un dels centres ens explica quin va ser l'origen del PCRS. Explica que neix a mitjans dels anys seixanta en el sí de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), després de veure com la Creu Roja actuava a la zona durant el mandat britànic. Tot i això, neix a l'exterior (al Líban, Síria, Jordània i Egipte) i amb el procés de pau d'Oslo dels anys noranta s'instal.la també a Palestina.

Actualment, la línia bàsica de manteniment de l'entitat és el finançament exterior combinat amb els ingressos que genera la mateixa entitat i el finançament de l'ANP.

Finalment, anem a visitar dues escoles per a nens que pateixen alguna discapacitat psicomotriu. Es molt agradable veure com els nens et reben amb un somriure enorme. Val a dir que les escoles també estan molt ben dotades i al personal que hi treballa es veu força entregat en la seva tasca. És un gust veure els nens contents. Això ha estat el millor del dia.

05/07/2009 Entre metges

2009-08-02T09:56:00.000-07:00

Avui és el cinquè dia a Palestina i anem al nord, a la zona de Tubas. El nord de Cisjordània és una zona molt àrida envoltada per montanyes. La població viu molt precariament en cases fetes de plàstic. Ens dirigim a la població de Tiflik a visitar un embolatori del "Medical Relief" construit gràcies al finançament de la Unió Europea i els Estats Units. Mentre estem xerrant amb els metges i les enfermeres dins l'ambulatori ens passen els primers avions "Kaza" per sobre els nostres caps. Hi ha uns segons de tensió.

Un dels metges, nascut a Jaffa, explica com ell es va creure que les negociacions de pau d'Oslo acabarien amb el conflicte i va decidir marxar d'on ell vivia, de Nablus, i tornar a Jaffa el 1994 per treballar com a metge. Així, recorda com el somni de la pau es va esvaïr quan a tots els hospitals on va anar a demanar feina va ser rebutjat pel sol fet de ser àrab. I no només a Jaffa sinó també a Tel Aviv, Haifa, etc.

Poc després li retiren el permís per entrar a Israel i prova d'anar cap a Jordània però, tot i tenir passaport jordà, no pot entrar a Jordània perquè la frontera està controlada per Israel.

Després d'una llarga estona conversant marxem de Tiflik i ens dirigim a Al Aqaba (zona C) on ens reunim prop de la mesquita del poble, sota un roure, amb el cap del consell local.
Ell ens explica que Al Aqaba és l'únic poble de Cisjordània on actualment totes les cases estan sota ordre de demolició.

Explica com durant i després de la Segona Intifada van patir molts atacs al poble. Concretament, un dels soldats israelians durant un d'aquests atacs va entrar a la mesquita i va començar a disparar a tort i a dret. 106 bales en total.

També ens ensenya casa seva i les ordres de demolició que l'atormenten dia a dia des de fa més de deu anys. L'escriptura de la casa la data de l'any 1955 i la primera ordre de demolició li va ser tramesa l'any 1997 a causa d'una petita ampliació de l'habitatge. Aquesta mateixa ordre argumenta que pot demanar un aplaçament però com que la casa es troba situada en zona C de Cisjordània, està clar, que mai li consedirien.

El cas d'Al Aqaba és especial. Normalment, moltes cases antigues són considerades legals per Israel però totes les respectives ampliacions dels habitatges seran enderrocades pels Bulldozers.

Tot i això, hi ha algunes premises que permet legitimar la destrucció d'algunes cases antigues per part de les forces israelianes. Aquests casos són, per exemple, tenir perillositat per assentaments, estar dins un parc natural, estar prop de bases militars, etc. I aquest és el cas del poble d'Al Aqaba.

"Món obert edició d'estiu" a Radio l'Hospitalet

2009-07-29T10:01:00.000-07:00

Hola a tots!

Ahir vaig estar a Radío Hospitalet (96.3 fm) explicant la meva experiència a Israel i Palestina al programa "Món obert edició d'estiu" de Ràdio l'Hospitalet conduït per Marta Molina i Damià Caro. Us recomano el programa perquè és un dels pocs programes de ràdio dedicats a transmetre experiències sobre turisme solidari.

El programa s'emetrà el pròxim dia 13 d'agost a les 22'00 hores. La notícia es pot consultar a:

http://www.coneixmon.org/news/ca_ES/2009/08/17/0001/israel-el-sete-desti-del-mon-obert-d-estiu-09-de-radio-l-h

I a:

http://www.coneixmon.org/ca/israel/

Espero que us agradi!

Teniu el post d'Israel:

http://www.coneixmon.org/podcast/israel.mp3

I també el de Palestina:

http://www.coneixmon.org/podcast/r4/palestina/coneixmon_51.mp3

04/07/2009 No ploris

2009-07-26T13:04:00.000-07:00

El dia comença amb un sol generós que entra per la finestra de lhotel de Ramallah i jo encara no sóc conscient que avui serà un dels dies més emotius de la meva vida. Cada pas que faci avui deixarà petjades plenes d'un gran sentimentalisme.

Després d'un fort esmorzar ja intueixo que serà un dia intens. Avui anem a Betlehem i, per tant, sortim de les bombolles de Ramallah i Jerusalem.

Per arribar a Betlehem agafem la carretera que ressegueix les colònies jueves protegides pel mur que encerclen Jerusalem.

Per recórrer una distància de no mñés de 30 km tardem una hora atravessant cuatre checkpoints.

Des de la llunyania Betlehem sembla una ciutat gran, elevat orgullós en un turó i envoltat de grans prats i camps d'oliveres. A més, fa un dia esplèndid, calorós i amb alguns núbols tímids.

Em fa llàstima pensar que Betlehem és una ciutat gran perquè en el fons sé que s'ha fet gran a causa de la construcció de nombroses colònies israelianes i que la majoria dels camps i prats que veig també estan en mans d'Israel.

Avui anem a Betlehem perquè, entre d'altres coses, és un perfecte exemple de la política de fets consumats d'Israel mitjançant l'edificació de colònies i del mur de separació.

Al arribar a la ciutat ja ens esperen dos amics que encara no coneixem, el Hamed i el Karim, que ens ensenyaran les venes i artèries de Betlehem.

El primer que fem és agafar el cotxe per observar des de punts elevats l'ofegament que pateix Betlehem a conseqüència del mur. És un exemple perfecte per aconseguir entendre els futurs plans de partició de Cisjordània que el govern d'Israel vol consolidar.

S'observa perfectament com el mur encercla i separa les cases àrabs de les respectives terres que les envolten i que, desgraciadament, ja estan en mans de la poblacio colona israeliana. També es pot observar com allà on s'acaba el mur continua el setge amb valla electrificada. Per poc temps, però, perquè la valla acabarà convertint-se en mur de formigó inevitablement.

Evidentment, també es poden diferenciar les desenes de noves i modernes colònies que encerclen ja l'antiga ciutat àrab i la desconecten amb l'exterior. Tranquil.lament, obrers treballen en desenes de noves colònies.

En Hamed i en Karim expliquen com, allà on hi ha mur, els àrabs ja no poden treballar les seves terres perquè no poden travessar. I com, allà on encara no hi ha mur, els pagesos moltes vegades tampoc poden trevallar-les perquè si ho fan baixen els colons armats per fer-los fora.

Després baixem a la ciutat per veure mes de prop l'encerclament d'algunes cases i, per això, resseguim el "mur de la vergonya" des del barri àrab de Betlehem. De sobte, topem amb una presó israeliana i el Hamed ens explica la seva experiència quan va passar tres mesos en aquella presó, les tortures que va patir, etc. Encara conserva les marques a la cara. En Hamed té tres germans: el gran, assassinat pel Mossad (serveis secrets israelians) i el mitjà i el petit avui també compleixen condemna.

La sorpresa m'arriba quan en Hamed em passa el telèfon mòbil i a l'altre banda de l'aparell em parla en Hassan, el germà mitjà d'en Hamed, des de la presó. Ens agraeix la nostra estada a Palestina i em demana, quasi entre sanglots, que quan torni expliqui a tothom els que estem veient amb els nostres ulls. Quan penjo el telèfon és quan em dic a mi mateix per primer cop "No ploris, no et poden veure plorar". I és que per molt que pensis que tot està perdut no pots demostrar que tu també has perdut l'esperança.

Baixem amb el cotxe cap a la ciutat antiga sense que jo obri boca. Arribem pel zoco a l'Esglèsia de la Nativitat, on suposadament Jesús va néixer. Però, el que comenta en Hamed no és això sinó la crisi patida l'any 2004 quan, com a conseqüència de la Segona Intifada, l'exèrcit israelià va entrar armat. La gent, espantada, es va tancar a l'esglèsia pensant que l'exèrcit no gosaria assaltar un lloc sagrat. Tot i això, el resultat va ser set morts a conseqüència d'un bombardeig sobre l'esglèsia.

Després, marxem de la ciutat i anem al camp de refugiats d'A Rub a les afores. Aparentment, sembla un barri més. Les cases, són iguals que les de la ciutat però els carrers estan més bruts i desolats. Els nens descalços corrent pel carrer també és un fet bastant comú. Ens rep tota una família sencera que ens convida a passar a casa. Trenta persones en total viuen en un edifici de dues plantes. Amb el cap de família al capdavant, amb vuitanta anys llargs, comencem a xerrar, que si no, dels inicis del conflicte. Ens reben amb una hospitalitat indescriptible amb begudes i fruita i mentrestant el cap de família parla jo, impressionat, torno a pensar "No ploris".

Ens expliquen com els palestins i els jueus vivien plegats abans de la proclamació de l'estat d'Israel l'any 1948 i com el camp de refugiats va ser fundat amb tots els desplaçats durant la guerra (ell diu, la Nakba). Diu que no sap quin futur els espera a mida que veu avançar el mur. Finalment, ens despedim de tota la família a la porta de casa seva amb un "fins aviat" i ens dirigim a visitar una altre família fora del camp però a pocs metres d'aquest. És una família formada per vint persones vivint en un edifici d'una sola planta, majòritariament dones amb els marits a la presó. Avui, però, hi ha molta més genta a casa perquè han vingut familiars d'arreu a visitar el jove Hassan que acaba de sortir de l'hospital després d'un mes sencer. En Hassan només té divuit anys i ha estat víctima de l'atac d'un dels colons qui viu en un assentament prop de casa seva. El noi tornava a casa després de visitar el seu cosí a la presó quan un coló li va disparar a l'espatlla. Ell diu que el fet va ser premeditat ja que argumenta que el coló, segurament, sabia d'on venia el jove i no volia que es repetís. Humanament lamentable.

Al cap d'un estona, ens despedim també a la porta de casa. En aquesta zona, hi ha moltes cases enrunades a conseqüència d'enderrocaments per part dels Bulldozers d'Israel i també degut als bombardeijos.

Finalment, després de tot aquest munt d'experiències personals esgarrifoses un no sap com tornar a la seva realitat. De fet, et preguntes amb el cor i l'estòmac fora de lloc que "quina és la meva realitat?". Tot i això, ja no em plantejo plorar perquè, tot i que avui he deixat de creure una mica més en la humanitat de l'èsser humà, en el fons de l'ànima sempre queda una petita espurna d'esperança que t'ajuda a ser fort en els moments de més desesperació.

03/07/2009 Al Quds

2009-07-24T15:21:00.001-07:00

Avui és divendres i a partir de les 5 de la tarda comença el Sabbath jueu fins diumenge. Anirem a Jerusalem amb el Nacho, cooperant d'Accp, després d'un esmorzar fort.

El primer pas és travessar el Checkpint de Kalandia (s'anomena així perquè hi ha el camp de refugiats de Kalandia al costat) cosa que és fàcil si no ets palestí però s'ha de tenir paciència. Passem fàcilment ensenyant els passaports després que mirin una mica el cotxe i tot seguit ens decidim cap a Jerusalem est. A primera vista ja es pot apreciar com els cotxes amb matrícula blanca palestina es queden enrera perquè no poden entrar a Israel i com només continuen els cotxes amb matrícula groga, que poden anar per Israel i Palestina, i els cotxes amb matrícula verda, transport públic. Un cop arribats a Jerusalem est entrem per la porta de Damasc cap al zoco, que no és ni la meitat d'estressant que la majoria de zocos de l'Orient Mitjà. Tot passejant sota un sol sofocant topem amb el barri crstià presidit per la Via Dolorosa i el Sant Sepulcre, on suposadament Jesús es va deixar caure després del Via Crucis, va morir i va resucitar. És un temple enorme i molt ostentós, sobretot, els treballats sostres. Sortint del Sant Sepulcre seguim la Via Dolorosa, camí del suposat Via Crucis de Jesucrist pel barri cristià de Jerusalem est. La gent en massa enbogeix a cada pas. S'aprecia gent vinguda d'arreu del planeta. La multiculturalitat és un fet característic en aquesta ciutat tant especial.
En aquest punt del trajecte ja es pot començar a apreciar la gran quantitat de policia jueva que corre per Jerusalem est. També s'observa com alguns jueus campen lliurement pels voltants del barri àrab. Quan són als voltants caminen però quan són dins ja no és pot dir que caminen ni passeijen sinó que corren amb el cap baix en busca de casa seva. En canvi, veure un àrab en un barri jueu és inimaginable.

La mateixa Via Dolorosa pràcticament ens condueix, previ control de seguretat, cap a l'Esplanada de les Mesquites on la Mesquita de la Roca brilla com una estrella amb la llum del sol i s'eleva orgullosa de presidir Jerusalem (almenys, fins que Israel no construeixi la nova sinagoga que pretén ser més alta). Prop, al Mur de les Lamentacions s'apleguen, tot i la calor, els primers jueus que comencen les oracions del Sabbath. No dubto ni un moment a travessar les mesures de seguretat, posar-me obligatòriament la Kippa i entrar al mur. A dins tot és diferent. Em sento observat i tothom em pregunta "Ets jueu?", "Vols el niilin?". Així, faig un cop d'ull ràpid i marxo.

És una pena però no puc entrar a l'Esplanada de les Mesquites perquè és divendres i està prohibit.
Després, ens dirigim al barri jueu. És curiós com es pot entrar al barri jueu sense ni adonar-te'n encara que els carrers nets, els jueus ortodoxos, la gent armada, les cases noves, les banderes d'Israel, etc. donen senyals inequívoques. Fins i tot existeix una tranquil.litat al carrer que et posa la pell de gallina. D'altra banda, és penós però et preguntes "I no hi ha frontera aquí?". I és que vist el notable esforç que fan els israelians perquè, amb el checkpoint de Kalandia, tinguis la sensació que ja entres a Israel i que Jerusalem en la seva totalitat ja és Israel (i tot i que aquest és un dels objectius del checkpint de Kalandia això és una fal.làcia) et sorprèn que entre barri àrab i jueu a Jerusalem no existeixi cap mena de separació física (vista també la immensa devoció dels israelians a utilitzar aquest tipus de mecanismes). Suposo que la intenció és crear normalitat, com si res no passés.

Després d'un curt trajecte agafem el cotxe i anem a la ciutat nova. Passem pel nou i atapeït mercat jueu, la Knesset i la casa de Netanyahu. Tot ple de banderes d'Israel i fins i tot a la casa del primer ministre hi ha penjada una pancarta per l'alliberament del jove soldat israelia Shalid segrestat en mans de Hezbollaz l'any 2006. En Nacho ens explica que hi ha més d'11.000 presos palestins a presons israelianes i només 1 israelià, en Shalid.

Finalment, la tarda acaba amb una posta de sol esplèndida des del Turó de les oliveres des d'on s'observa tot Jerusalem, el cementiri jueu, la Ciutat de David i també totes les noves colònies israelianes dins i fora de la ciutat. S'observa la nova colònia de M'ale Adummim fora la ciutat. Aquesta colònia és una enorme i nova ciutat que va ser edificada amb l'objectiu d'anar penetrant dins a Cisjordània amb l'objectiu de partir-la en dos. El pitjor és que creix i creix amb el pas del temps i està orgullosa d'anar envoltant Jerusalem.

Per evitar un atac de ràbia giro la vista i per sort, a l'horitzó, s'aprecïa el Mar Mort i Jordània. Acabo amb un suspir.

02/07/2009 Ramallah: primer contacte

2009-07-24T15:16:00.000-07:00

Avui ha estat un somni. Al matí ens hem llevat ben dora i hem anat a parlar amb el Sr. Xavier Abu Eid, responsable de comunicacions del Negotiations Support Unit (NSU), assessors de la OLP en les negociacions de pau amb Israel. Hem mantingut una conversa apassionant.
Després, a la tarda, hem anat a la Muqata on ens hem reunit amb el diputat Marwan Abdelhamid de Fatah i hem visitat la tomba de Yasser Arafat.

Al vespre, barbacoa per sopar a casa del Jose, coordinador d'Acpp a l'Orient Mitjà, a Ramallah amb tots els cooperants d'Acpp.

16/09/2008 Fez i fi

2009-07-24T12:04:00.001-07:00

Avui em arribat a Fez després de despedir-nos quasi amb llàgrimes als ulls dels nostres dos grans amics de Safi. Quina pena!

Un cop arribats voltem per la medina de Fez que és impressionant! Et perds i no et troben!

Visitem els petits tallers de llana i tints, comprem els ultims regals i disfrutem de la vida en una antiga medina! Assaborint els últims moments! Ja queda poquet per tornar però hem pogut disfrutar de tots els contrastos del Marroc en ple Ramadà i deixant enrera una ruta de més de 2.500 km en dotze dies! Ja porto Marroc al cor!

Maa salama, fins aviat Al-Magrib!

15/09/2008 Grans amics

2009-07-24T12:01:00.000-07:00

Quina festassa ahir! Vam anar a una discoteca amb música "habibi". Després a fer unes cervesetes i uns billards. Riure i més riure! Els amics són encantadors. Avui platja de relax i després em quedat amb en Said i en Moaxim per fer els menjar de Ramadà plegats!

Llàstima que només queden 3 dies!

14/09/2008 Safi

2009-07-24T11:55:00.000-07:00

Lluna plena a Safi. Ha costat arribar però ho hem aconseguit. Després de tres hores de bus des d'Essaouira amb parada per fi de Ramadà! Obligatòria per no morir! Per cert, primers problemes estomacals pel Marc. Jo, perfecte. Un consell, eviteu hamburgueses d'Essaouira.

Una altre cosa remarcable d'Essaouira va ser que vam aconseguir canviar roba amb un bereber a la seva botiga. Tres samarretes, uns pantalons texans vells i uns quants calçotets per un jersei de llana i una chilaba sencera! Un bon tracte, tots contents!

Un cop a Safi ja em tornat a fer amics. En Said i en Moaxim que són uns estudiants joves molt enrollats! Avui dormirem curiosament a l'Hotel Essaouira. Aquesta nit de festa!

13/09/2008 Essaouira

2009-07-24T11:49:00.001-07:00

Ahir ja vam arribar a Essaouira. Abans vam tornar a passar per Marrakech per saludar els amics de la plaça després de tornar a travessar l'Atlas. Al matí, dues hores de bus i ens plantem a Essaouira!

Només arribar, capbuçada a l'aigua! Recorrem la medina a mitja tarda i ja ens fem amics de mig poble. L'altre mig, ja són directament com familiars. Després d'un llarg recorregut coneixem el Mohammed que ens ofereix un llit per dormir a casa la seva tieta per 5€ la nit. Perfecte!

El "Moha" és un jove pescador que no para de fumar hachís però és bon jan. Ens ha portat a fer un vol per les muralles de la medina. Ens explica com es coneix tota la costa est de Marroc de tantes vegades que hi ha anat a pescar. Parlem i parlem fins que les parpelles comencen a pesar...

11/09/2008 Sàhara

2009-07-24T11:43:00.000-07:00

Ja tornem del Sàhara després d'una jornada intensa i irrepetible. Estem a Agdz, poble de nom inpronunciable, prop d'Ourzazate i avui ja ens separem de les noies. Direcció Essaouira.

Ahir vam agafar una excursió 4x4 a M'hamid al company Ali i vam anar a les dunes d'Erg Chigaga. Tota la nit entre cançons i balls amb un vi de postres enmig de dunes!

Quins personatges ens acompanyaven! En Sahid, Ibrahim, Tri, etc. Moltes gràcies. Dormir al ras i quina albada! Sàhara sempre tindràs un racó al meu cor! Fins ara Essaouira!

10/09/2008 Zagora

2009-07-24T11:33:00.000-07:00

Des que vam escriure per última vegada han passat moltes coses!!! Ara ens trobem el Marc i jo i les paisanes travessant el Gran Atles camí a M'hamid. Quines vistes!

Però tot dona voltes i em marejo!

Al final arribem a un camping a la medina de Zagora, asseguts en unes Haimas. La nit ens costa 2,5€ per cap. Excel.lent.

I ara ve el tajine que ens preparen els nostres companys del càmping, Nordin, Barak i Daziz. I unes cerveses per acompanyar. I això que és Ramadà!

Just ahir estavem passejant pel zoco de Marrakech, la Koutubia, la plaça, etc. amb uns quants nous amics de la ciutat.

La veritat és que mai oblidaré la plaça de Jama El-Fna vista des de dalt del Cafè Glacier envoltada de gent passejant sota l'oració de les vuit del vespre sota les llums i el fum dels restaurants. Impressionant com es contesten les tres mesquites i l'esclat final des del minaret de la Koutubia! El que tampoc crec que oblidi és la hospitalitat de la gent. I els grans amics Ahmed i Omar, alias "Romario", de l'hostal Afriquia.

El Marc i jo ens estem menjant Marroc!

07/09/2008 Marhaban

2009-07-24T11:14:00.000-07:00

Que malament ho he passat a l'avió! Quin enlairament més bèstia!

Ara estem travessant l'estret i crec que cap dels dos sap el que ens espera els pròxims dies però estem emocionats! Espero que Marrakech ens rebi amb els braços oberts!

Paràgraf escrit pel Marc:

"Baixem de l'avió, foto aquí, foto allà. Coneixem a tres noies, Tamara, Carla i Mònica. Buscant taxi decidim finalment esperar el bus, ja que el taxista ens preten cobrar 300 Dirhams (aprox. 30 euros). Esperant, apareixen les tres xiquetes i un taxista ens ofereix portar-nos a tots cinc. Total, que ens han pres el pél per primera vegada just arribar.

La segona vegada ha estat just baixar del taxi quan ha aparegut un home del no res amb un carretonet, agafa les motxilles i som-hi! Ens demana 100 Dirhams per un minut de trajecte cap a l'hotel. El Gerard pal.lid! Al final, només 15 Dirhams.

Arribem al Riad, un cigarret i som-hi! La magnifica plaça, la increïble, la musical plaça de Jama El Fna. Ni idea de com pronunciar-ho. I això que en Jordi, un nano de 6 anys marroquí adoptat per pares catalans ho pronuncia perfectament. Amb tota la família sopem al nº123 de la plaça.

Ens retrobem a la plaça amb les paisanes i acabem fent uns cigarrets a la terrassa del seu hostal. Bona gent a tot arreu. Primer dia superat de sobres. Marrakech "patas arriba"!!!"

04/07/2008 Abans del viatge

2009-07-24T11:07:00.000-07:00

Tres dies abans del viatge a Marroc començo a escriure a la que serà la meva llibreta de viatge els pròxims dotze dies de ruta pel Marroc en companyia d'un personatge anomenat Marc Santin. La música, de moment, m'inspira bones sensacions. No sé que trobaré en aquest viatge però si sé el que vaig a buscar: el Sàhara, les medines, desconectar, la natura, les postes de sol fora la ciutat, les estrelles sense pol.lució, el món musulmà, amistat, una altre manera de viure, tantes coses...
I el Marc que espera trobar-hi? De moment, "pajareja" com sempre. Jo estressat i ell a Cunit. El més important és disfrutar de la vida.
Potser és això el que més necessito trobar al Marroc. Em fa molta il.lusió aquest viatge!

01/07/2009 Sentiments contradictoris

2009-07-24T03:25:00.001-07:00

Em pensava que mai pronunciaria aquestes paraules: per fi a l'avió!

Aquest maravellós viatje va començar ahir a la nit a l'Estació de Sants de Barcelona quan m'acomiadava de la meva mare, el meu germà i la meva estimada. El pas següent era agafar un tren nocturn que em conduïria a Madrid-Chamartin a primea hora del matí. Doncs, el viatge amb tren ha estat horrorós. Encaixonat en una llitera de tres, al llit de sota, i compartint "habitació" amb sis persones. Dos americans dutxats amb whisky que tornaben a California via Madrid, dos joves bulgars que anaven a Madrid a celebrar el dia de l'orgull gay i que em van estar explicant com funcionava la "moguda gay" a Barcelona sense jo voler-ho i, per últim, un home del qual no conec res perquè no va obrir boca en tot el trajecte. En definitiva, el tren semblava el Transsiberian.

Jo estava content però un profund sentiment d'anyorança em va acompanyar tota la nit. En part, perquè tampoc sabia gaires coses del viatge que m'esperava.

Un cop arribat a Madrid sense problemes, agafo el metro i cap a la T4. Amb el temps just per fer un cigarret em dirigeixo al mostrador 974 d'El Al que es el lloc de trobada amb els companys d'Acpp. Allà coneixo per primer cop els que serien els meus companys de viatge: la Natalia, la Jovita, la Yolanda i en Dani. Em presento amb un "Hola, sóc el Gerard" i és que les primeres paraules encara se'm escapen en català. Un cop tots ens presentem ens dirigim a embarcar les malestes i és en aquest punt on comença l'Odissea.

Primer, una mitja hora d'interrogatori amb preguntes del caire de "Ets jueu?", "Coneixes algun palestí?", "Aniràs a Cisjordània?", "Què vas a fer a Israel?", "T'has fet tu la meleta?", "Portes bombes a la maleta?!!!", etc. Ara ja entenc l'eslogan d'El Al, "It's not just an airline. It's Israel". De totes maneres, jo responc totes les preguntes amb un somriure pero no em salvo de que em posin un 5 de perillositat (d'una escala de 6 màxim).

Després del primer interrogatori i embarcar la maleta m'informen que seré sotmès a un segon interrogatori. Em porten a la part baixa de la T4, en una habitació que jo no sabia ni que existia, i en companyia d'una Guardia Civil, primer, m'analitzen la roba que porto amb un respall estil "CSI" i, després, fan el mateix amb les coses que porto dina la maleta de mà i, per últim, el mateix amb la maleta que pocs minuts abans he embarcat. Després, em fan lñes mateixes preguntes del principi un altre cop. La veritat, t'ajuden a sentir-te com un veritable terrorista.

Ja han passat unes dues hores i encara conservo el meu somriure. Tot això ja forma part del viatge. Al final, pujo a l'avió. Al meu costat seu un noi jove jueu. Es veu a primer cop d'ull que és jueu perquè porta la Kippa al cap (com la majoria del passatge). No passa ni un minut que ens hem assegut que ja em pregunta si sóc jueu i m'aconsella que vigili amb els àrabs. El discurs contunia aproximadament una hora. Al final ja estic massa cansat de jocs psicològics i decideixo dormir una estona. Miro per última vegada per la finestra acomiadant-me de Catalunya amb gran emoció pel que m'espera els pròxims dies.

A mitja tarda arribem a l'aeroport de Ben Gurion a Tel Aviv (Israel) i encara ens esperen unes altres dos hores d'interrogatori amb preguntes similars a les de Madrid. Quan s'acaba tot sortim de l'aeroport i ens trobem amb la úrsula i la Susanna de l'Acpp de Ramallah i ens establim a l'hotel de Ramallah. Avui només podrem sopar i a dormir que demà serà un dia molt dur. Primer contacte. Laila Saida.

Presentació del viatge

2009-07-24T03:12:00.000-07:00

Durant el mes de juliol del 2009 he estat viatjant per Palestina i Israel com a cooperant de l'Assamblea de Cooperació per la Pau (Acpp). He realitzat un curs de cooperació sobre el terreny amb aquesta Ong i això m'ha permès tenir la possibilitat d'intenar entendre la situació sobre el terreny mitjançant el contacte directe amb moltes de les parts involucrades en el conflicte àrab-israelià. Hem asistit a reunions, hem visitat projectes, hem conversat amb famílies i hem voltat per tot el territori. Durant tota la meva estada he anat escrivint totes les meves experiències en un petit diari que ara us presento en format virtual. Espero que us sigui de gran interès!

Senyals des de Cisjordania

2009-07-01T22:54:00.000-07:00

Hola a tots!
Em trobo a Ramallah, Cisjordania, Palestina!
Hi estare els proxims 20 dies. Si voleu deixar-me comentaris feu-ho aqui!

Maa salama!

Què és Somjoves?

2009-06-25T12:54:00.000-07:00

Somjoves (http://www.somjoves.net/) neix l'any 2006 a Barcelona com a entitat sense ànim de lucre per tal de ser un referent com a fòrum social per a joves.

És una Ong que treballa en diferents àmbits tots referents a l'àmbit juvenil i especialment encarats a fomentar l'esperit emprenedor. Es treballa en àmbits com l'assessorament en la inserció laboral del joves convocant des de l'any 2001 els Premis Anuals per a Joves Futurs Emprenedors, organitzant xerrades i debats; creant projectes de caràcter social amb politòlegs i sociòlegs com "Millorant la democràcia"; Borsa de Treball pròpia; Cine-fòrum; etc.

Actualment, Somjoves treballa en col.laboració amb diverses universitats, instituts, escoles catalanes i altres Ong's i formen part de l'entitat nombrosos voluntaris.

Capítol VI: Un conflicte global.

2009-06-25T11:47:00.000-07:00

Quan ens endinsem a conéixer quines són les característiques del conflicte entre Israel i Palestina sovint es pot caure en l'error de titllar-lo de conflicte ètnic típic de regions on conviuen poblacions i cultures diferents, com pot ser el cas de l'Orient Mitjà. D'altra banda, pot ser fins i tot que desestimem conéixer les característiques del conflicte ja que pensem que és massa complicat i embolicat. Res de tot això.

Des dels inicis de la immigració de jueus de tot el món, però especialment d'Europa, cap a l'antiga Palestina el futur conflicte ja s'estava perpetuant sota causes d'efecte global. Pensem que la emigració va créixer en importància amb el final de la II Guerra Mundial i que el permís des d'Occident a la Federació Sionista, mitjançant la Declaració Balfour, per a perseguir els seus objectius a Palestina va ser fundada sota un profund sentiment de culpabilitat envers el maltractament sofert, també durant la II Guerra Mundial, de la població jueva.

El conflicte entre jueus i àrabs va començar essent un conflicte pel territori però amb el pas del temps aquest conflicte s'ha anat transformant.

Un cop la població jueva ja estava establida al territori (podem dir que a partir de la proclamació de l'estat d'Israel) les èlits sionistes que havien proclamat aquell nou estat havien d'assegurar-se mantenir el poder per a poder a dur a terme el seu programa sionista.

Com deia l'article de Nitzan i Bichler "The weapondollar-petrodollar coalition", els conflictes armats no són conseqüència directa de la convivència de les societats amb la pobresa sinó que són el resultat d'un joc maquiavèl.lic on uns pocs guanyen amb els conflictes violents.

És evident, que el conflicte està dotat de components ideològics però aquests no són els únics components en joc. Si el factor territorial (parcialment aconseguit per Israel) tampoc és ja el més important, per tant, cal preguntar-se quines són les causes del conflicte actual?

La resposta és senzilla: les causes del conflicte és el conflicte en sí.

En realció amb el que deia al principi el conflicte és un benefici directe per algunes persones. Però, per qui? Qui són aquests beneficiaris? Els costos de l'ocupació són realment compensats pels beneficis?

Els beneficiaris són les èlits polítiques i militars d'Israel però no són els únics. Existeix un complex militar industrial que persegueix vendre armament a qualsevol preu i que és el màxim interessat en que el conflicte persisteixi. Perquè aquest merca funcioni és necessari que existeixi un Estat fort i interventor que recondueixi els recursos obtinguts de la societat civil cap a tal complex militar industrial. Només cal una excusa, com el projecte sionista que no marca fronteres per al desitjat Eretz Yisrael, perquè la societat es convenci d'això.

De totes maneres, no tot aquest cercle viciós acaba a Israel. Es pot dir que el conflicte entre Israel i Palestina és un conflicte global perquè hi ha molts altres actors del sistema internacional implicats en aquest mateix.

Els Estats Units lidera l'aliança d'Israel amb Occident i també participa d'aquest cercle viciós. A l'epicentre dels despatxos on es prenen les decisions importants als EUA (fins i tot durant la "era Obama") exiteix un lobby (moviment de pressió) pro-israelià que contribueix amb diners, idees i molta pressió a que el conflicte persisteixi. Aquest lobby va lligat al complex militar industrial propi dels EUA (que no és petit) que també necessita vendre armes (o dit d'altra manera, necessita Iraqs, Afganistans i Palestines) i que col.labora estretament amb el complex militar-industrial israelià. I, com a Israel, la societat americana tambe necessita estar convençuda de que tot aquest jo no és en va sinó que, en aquest cas, es lluita contra el terrorisme global.

En definitiva, tot aquest joc és un pastís mol suculent per a uns pocs que no estaran mai tips. Les causes del conflicte són moltes perquè el mateix conflicte ha evoluconat i mutat amb el temps però, el que està clar, és que tot plegat simplement és un "muntatge psicològic" especialment dins d'Israel on els palestins hi perden amb cada víctima. A més armes, més morts i a més morts, més vots i a més vots, més armes, etc.

La única solució al conflicte haurà de sortir d'Israel o bé de la comunitat internacional.

Capítol V: Nou segle, nous enfrontaments.

2009-06-22T08:41:00.000-07:00

Amb l'esclat de la Segona Intifada l'any 2000 es crea una nova dinàmica de protestes fonamentades en l'acció violenta dels palestins que sempre es respon des d'Israel amb accions desproporcionades. Com s'anunciava anterirorment, la creació de l'ANP es contraproduent per Palestina ja que quan esclata la Segona Intifada als territoris ocupats palestins ja no és Israel qui ha d'apaivagar la revolta sinó que és la mateixa policia palestina qui ho ha de fer ja que Oslo I reconeix a l'ANP la sobirania sobre la població palestina als territoris ocupats i també la creació de la policia palestina. Així, es podria dir que als palestins els hi va sortir "el tir per la culata".

A partir d'aquí tot canvia. La moral palestina surt destrossada de la Segona Intifada, el lideratge dins l'ANP està dividit, moltes infraestructures han estat destruïdes, les aliances s'han volatilitzat i Israel és més poderosa que mai. Però el pitjor encara està per venir.

A finals de l'any 2000, el Kadima amb Ariel Sharon com a líder guanya les eleccions israelianes i la política envers palestina es radicalitza. Es comença a construir el mur de separació l'any 2002 que avarcarà més de 700km per separar Cisjordània i Gaza de la resta d'Israel.

D'altra banda, l'atac a les torres bessones de l'any 2001 conegut com l'11-S fa canviar la política exterior d'Occident envers els conflictes a l'Orient Mitjà i si fins llavors encara existia un mínim suport a la causa palestina amb els atacs terroristes s'esbaeix completament. A totes aquestes convulsions cal afegir-hi la mort de Yasser Arafat, el líder de Fatah, l'any 2004.

La última gran proposta des d'Occident per la resolució del conflicte es fa a l'abril de l'any 2003 amb la presentació del Full de Ruta per part de l'anomenat Quartet de Madrid (ONU, Rússia, Estats Units i la UE). Aquesta proposició feia referència a una sèrie de fases per arribar a la pau. Entre d'altres, proposava l'alto al foc com a primer pas, l'inici de conversacions, etc. Tot i la bona voluntat de les parts occidentals el Full de ruta va acabar sent paper mullat ja que la proposta no s'acaba convertint en resolució del Consell de Seguretat de l'ONU (d'obligatori compliment), la dimissió d'Abu Mazen, primer ministre palestí després de la mort d'Arafat, el qual era un dels grans partidaris de la iniciativa i, finalment, les exigències israelianes fan fracassar la iniciativa.

Més endevant, per sorpresa de tots, Hamas fa un comunicat l'any 2004 declarant una treva provisional pel que fa als seus atacs a territori israelià. Això vol dir que només atemptaran a territori palestí.

Malauradament, la treva acaba l'any 2006 amb la mort d'un alt càrrec de Hamas a Gaza després del llançament de míssils per part d'Israel. A més a més, aquest mateix any Hamas guanya les eleccions a Gaza mentre que Fatah ho fa a Cisjordània. Aquest fet fa patent la situació de divisió entre la població de les diferents províncies dels territoris ocupats que conviuen en realitats diferents ja que existeix una evident separació territorial.

Evidentment, Israel no deixa de prendre represàlies contra Hamas a Gaza i l'escalada violenta comença altre cop fins al Nadal de l'any 2008 quan els enfrontaments arriben al seu punt més àlgid. Israel desencadena un fortíssim atac contra tot el territori de Gaza (no només amb míssils sinó també amb incursions de l'exèrcit) després de diversos petits incidents entre les dues parts.

Aquest atac acaba amb centenars de civils palestins de gaza morts i amb nombroses infraestructures públiques destrossades dins de Gaza.

Actualment, les tensions s'han apaivagat però la moral de la població palestina torna a ser molt baixa després de veure com la comunitat internacional es queda de braços plegats davant d'un dels últims atacs més enfurismats i desproporcionats d'Israel contra Palestina amb important rellevància en el fet que Gaza és un territori encerclat on no pot fugir ningú. Les paraules neteja ètnica i apartheid sembla que es queden curtes davant de la realitat.

Capítol III: Tres dècades de conflictes: Els teus amics són els meus enemics.

2009-06-17T11:31:00.000-07:00

Durant els anys seixanta i següents Israel ja ha consolidat el seu enorme poder sobre Palestina i ocupa la majoria del territori. Les èlits s'han militaritzat i l'objectiu nacional passa per la consecució del projecte sionista mitjançant l'ocupació de territoris palestins i la neteja ètnica dins i fora d'Israel.
En aquest context es planteja el problema demogràfic. I és que dins d'Israel encara hi ha més població àrab que jueva. Com a conseqüència, els propers anys serà quan la neteja ètnica i la política de fets consumats d'Israel pendran una importància més que rellevant.

L'any 1962 les Nacions Unides aproben la resolució 242 en la qual es planteja que si Israel es retira dels territoris ocupats després de la resolució 181 (Línia Verda), els àrabs reconeixeran l'estat d'Israel (territoris a canvi de pau). Malauradament, ni jueus ni àrabs accepten la proposta. Els primers, perquè no volen renunciar al projecte sionista de crear l'estat d'Israel sobre tot el territori palestí. Els palestins, perquè no volen renunciar als territoris de l'antiga Palestina.

La resistència palestina també comença a organitzar-se als territoris ocupats i és així com neix Al Fatah l'any 1964 a Cisjordània. Aquest és el preludi de l'inici de l'organització política dels palestins.

Després de les negociacions fallides i a causa dels mètodes d'Israel la opinió publica i la comunitat internacionals prenen consciència del que succeeix a l'Orient Mitjà i es comença a criticar la neteja ètnica. Per tant, al projecte sionista se li suma al problema demogràfic també el de l'opinió pública. I generar una mala imatge és molt dolent per al desenvolupament econòmic pel que fa a les inversiosn extranjeres.

Conseqüentment, Israel canvia d'estrategia. Manté l'exèrcit als territoris ocupats sense anexionar-los. Això li permet mantenir el control sobre la població palestina als territoris ocupats sense anexionar-los. A més a més, inicia una estrategia amb colons jueus. És a dir, comença a entrar població jueva als territoris palestins construint noves i luxoses ciutats.

En els pròxims anys, durant la dècada dels seixanta, setantes i principis dels viutanta comença un període de fortes convulsions a l'Orient Mitjà amb grans conflictes armats.

L'any 1967 comença la guerra anomenada com la Guerra dels 6 dies. En el mateix any que es crea la Lliga Àrab que intenta cohesionar els interessos dels països àrabs a l'Orient Mitjà, comença aquesta guerra que permet a Israel en tant sols 6 dies batre els exèrcits d'Egipte del poderós Nasser, de l'Iraq, de Síria i de Jordània i anexionar el Sinaí i els canal de Suez egipcis, Gaza, Cisjordània, Jerusalem i el Golàn siri. Això suposa un fort cop pel món àrab i, el que és més important, destrossa la moral egípcia.

Aquest fet, provoca que Egipte deixi de ser considerat el centre de poder de la revolució i els líders ideològics del món àrab i el seu relleu l'agafi l'Arabia Saudita però no com a centre de la revolució sinó com a centre de riquesa ja que la gran conflictivitat a l'Orient Mitjà durant aquells anys fa pujar el preu del petroli considerablement.

En canvi, Israel surt molt reforçat després de la guerra. Primer, perquè es vist per tothom com un genat invencible. I, segon, perquè l'extremisme, el fundamentalisme religiós i les èlits militars legitimen la seva posició de poder dins la societat israeliana i donen l'excusa perfecte per seguir amb les polítiques racistes encaminades a fer realitat el somni sionista.

Per sort, això no dura gaires anys. L'any 1973, en un intent de recuperar l'orgull i l'honor, Egipte empren una ofensiva contra Israel per recuperar els territoris perduts. Amb el l'arma de pressió que suposa el petroli per Occident Egipte aconsegueix fer flaquejar les aliances d'Israel i, sorprenenment, aconsegueix recuperar els territoris perduts amb els acords de pau de 1978.

Amb això, es fa patent la retirada d'Egipe del conflicte a l'Orient Mitjà i fa visible la seva negativa a involucrar-se més.

Israel, un cop més, és lliure d'actuar com vulgui perquè és la potència hegemònica a la regió i això, entre d'altres, permet la invasió al Líban l'any 1982 que acaba amb més de 20.000 civils libanesos morts i una ocupació del Líban per part d'Israel de més de tres anys. Aquesta és una de les etapes més famoses del conflicte ja que és quan succeeix la matança de Shabra i Shatil.la on són assasinats centenars de civils exiliats en aquest camp de refugiats per part de l'exèrcit israelià, del llavors primer minsitre Ariel Sharon, i els falangistes cristians libanesos, aliats del règim sionista.

Finalment, el 1985 Israel es retira del Líban però manté el control de la frontera on es situa l'exèrcit.

Aquesta escalada final de la conflictivitat té diverses conseqüències. Primer, es posa de manifest les intencions del govern d'Israel de pressionar a la població palestina i a tot aquell que els hi ofereixi el seu recolzament dins i fora dels territoris ocupats palestins. Segon, la opinió pública dins i fora d'Israel torna a girar-se en la seva contra i, molt especialment, els moviments pacifistes dins d'Israel cada cop gaudeixen de més simpatitzants. Aquesta és una de les causes, entre d'altres, de l'inici de les negociacions de pau als anys noranta. I tercer, i últim, es crea Hezbollah al Líban com a moviment de resistència armada en favor de la causa palestina i contra el projecte sionista d'Israel.

Capítol IV: La resistència palestina i el procés de pau dels anys noranta

2009-06-16T09:52:00.000-07:00

Un cop disminuida la conflictivitat regional a l'Orient Mitjà que des de feia més de trenta anys va involucrar Israel amb diferents països àrabs és quan esclata la revolta dins els mateixos territoris ocupats palestins d'Israel. La decepció palestina envers als fets succeits durant anquests trenta anys es patent en la majoria de la població. Les forces dels aliats palestins han flaquejat i ningú està disposat a pressionar més a Israel.

En aqest context, quan els palestins es troben sols i amb la majoria de les milícies i la OAP (Organització d'Alliberament a Palestina) exiliades a Tunisia des de la invasió d'Israel al Líban, esclata la Primera Intifada o Intifada d'al Aqsa el desembre de 1987. La Primera Intifada és una revolta popular que es desencadena a tots els territoris ocupats i es fonamenta en massives manifestacions i vagues. Tot i la confluència massiva de tota la població palestina la desigualtat de forces és inevitable. Des dels canals de notícies occidentals es retransmeten notícies sobre nens palestins apedregant (literlament) tancs israelians en els chekpoints de les ciutats palestines. Després, els soldats israelians responen amb bales d'AK-47.

Aquesta desproporció de forces té un gran impacte en la opinió pública de tot el món i també dins d'Israel.

D'altra banda, es comença a notar l'elevat cost de mantenir l'ocupació als territoris ocupats palestins en un context de crisi econòmica.

Com a conseqüència, Israel adverteix a l'exèrcit i retira, per precaució i també per calmar la opinió pública, alguns colons dels territoris ocpats. D'altra banda, Estats Units entra com a mediador en el conflicte i és així com s'inicia, l'any 1993 després de 6 anys d'Intifada, el primer període negociador camí al procés de pau entre Israel i Palestina conegut com a Acords d'Oslo I.

Aquest procés negociador no va deixar de ser ficció, un miratge. Quan existeix una desigualtat de forces tant gran Israel no negocia simplement, dicta la seva proposta que sempre és a la baixa.

Per tant, Oslo I només va servir per netejar la imatge israeliana. Com es veurà després, es va aconseguir cedir la sobirania sobre la població palestina (i també en altres matèries com educació, sanitat i policia) creant una autoritat política palestina anomenada Autoritat Nacional Palestina (ANP) però, encara que sembli increïble, això no deixarà de ser contraproduent per Palestina. Tanmateix, les èlits palestines de la OAP exiliades a Tunis tenen por de perdre el lideratge efectuat des de l'exterior davant de noves èlits que es van creant dins dels territoris ocupats i, per això, també es pressiona per aconseguir que Israel cedeixi sobirania. Però, tot i que per primer cop es crea una autoritat política dins de territori palestí això, com ja es veurà, portarà problemes en un futur pròxim.

Els canvis introduits per Oslo I hauran d'aplicar-se paulatinament en un període transitori de 5 anys que finalitzarà en una altre reunió anomenada Oslo II l'any 2000.

En aquesta reunió es veu com la política de fets consumats d'Israel (el manteniment de les colònies i la pressió de l'exèrcit) no ha disminuït sinó que ha augmentat sensiblement. Com es pot preveure, Israel no vol negociar sinó que fa la seva oferta. Diu quins nous territoris vol annexionar (entre ells, tot Jerusalem) i que Palestina crei un nou estat a partor de Gaza i part de Cisjordània. A més a més, aquest nou estat no tindria competències ni en defensa ni en política exterior i amb gran part de l'economia lligada a l'estat jueu. I, el més sorprenent, no recolza el dret de retorn dels refugiats.

Com és lògic, Arafat no pot acceptar de cap manera aquesta proposta en nom de tots els palestins.

Com a conseqüència d'aquest falç procés negociador (tot i crear-se l'ANP) esclata la Segona Intifada a causa de la indignació de la població als territoris ocupats. La diferència entre les dues intifades és que aquesta última ja no és un moviment pacífic popular sinó que és un procés de revolta molt més violent executat per les guerrilles palestines. Això és degut a que per culpa del fracàs dels processos d'Oslo I i II Fatah, amb Yasser Arafat com a líder, que controla l'ANP es desprestigia molt entre l'opinió pública palestina. En canvi, els moviments més radicals com Hamas que opten per mitjans violents més que polítics atreuen l'atenció de molts més simpatitzants.

Capítol II: De la creació d'Israel al conflicte global

2009-06-16T09:51:00.000-07:00

L'any 1947 les Nacions Unides aproben la resolució 181 amb la qual s'autoritza la partició de Palestina en dos parts. Palestina es constituirà als territoris de Gaza i Cisjordània (no l'actual). Israel, ocuparà la resta. I Jerusalem passarà a ser la capital d'ambdós països però serà administrada per les Nacions Unides durant un període transitori. La frontera entre els dos estats passarà a denominar-se Linia Verda.
Aquesta resolució de les Nacions Unides formalitza la independència d'ambdós territoris del protectorat britànic al que pertanyien i, per tant, també permet a Ben Gurion, primer ministre d'Israel, proclamar formalment l'Estat d'Israel l'any 1948.
Això significa l'inici d'un conflicte que es mantindrà viu fins als nostres dies. En els dies següents a la proclamacio de l'estat d'Israel comencen els enfrontaments violents entre les milícies àrabs i l'exèrcit israelià, la Hagana. Des del principi dels enfrontaments armats ja es fa patent la desigualtat dels dos bàndols en confrontació. Mentre les milícies palestines estan poc organitzades i poc dotades d'armament, l'exèrcit israelià ha estat entrenat durant mesos, està ben organitzat, molt motivat i ben dotat d'armament provinent d'Occident.
Tot i que Palestina es recolzada pels exèrcits d'Egipte, Síria, Líban i Jordània la superioritat de l'exèrcit d'Israel i les seves alainces amb països d'Occident com Gran Bretanya, França, Rússia i els Estats Units fan patent la desigualtat de forces.
Aquell mateix any es produex la massacre de Deir Yassin. La massacre en aquest petit poble àrab, on van morir més de 200 civils, va ser consequència de l'inici de les campanyes d'ocupació de pobles i ciutats àrabs efectuades per l'exèrcit d'Israel. Aquest fet s'identifica amb l'inici de l'èxode de la població palestina que pateix les accions violentes i desmesurades de la Hagana.
Els palestins anomenen aquest èxode com la Nakba o catàstrofe. Els camps de refugiats palestins s'extenen al Líban i Jordània. Refugiats que ja no podran tornar mai més a casa seva.
Finalment, els enfrontaments acaben l'any 1949 amb els acords de pau d'Egipte, Síria, Líban i Jordània amb Israel. Les Nacions Unides per la seva part aproben la resolució 194 que reconeix el dret a retorn dels refugiats palestins. Aquesta resolució mai es respectarà.
La guerra ha tingut conseqüències devastadores per a la població palestina. A més, Israel no fa cas a la Línia Verda marcada per les Nacions Unides i aconsegueix annexionar al seu territori un 25% més de territori palesti de l'assignat per les Nacions Unides l'any 1947. Els territoris de Gaza i Cisjordània passen a ser adminsitrats per Egipte i Jordània, respectivament.
Posteriorment, durant la dècada dels cinquanta i principis dels seixanta, comença la neteja ètnica i l'ocupació de la població i els territoris palestins per part de les èlits israelianes. També comença la resistència palestina des dels territoris ocupats i des de l'exili.
En aquests anys el poder d'Israel es consolida i canvien els patrons. Ara és Israel qui defineix les regles del joc. Israel marca el seu objectiu en el desenvolupament econòmic que permetrà tirar endavant el projecte sionista. Els palestins comencen a apendre a viure en conflicte i confrontació permanent. Molts d'ells passen a ser mà d'obra barata dins les estructures econòmiques israelianes. Els altres continuen la resistència des dels territoris ocupats i la resta s'exilien per sempre.

Capítol I: Els orígens

2009-06-16T09:50:00.001-07:00

Molt abans d'esclatar la II Guerra Mundial molts dels jueus d'Europa ja comencen el seu exili cap a terra promesa, el Gran Israel (Eretz Yisrael). La immigració fins llavors era mínima però el missatge tenia una importància significativa. Es curiós, com la diàspora jueva s'encarrega de publicitar Palestina com la terra promesa pels jueus.

Llavors, Palestina era una colònia britànica. Els àrabs que vivien en aquell territori formaven, bàsicament, una comunitat agrària amb unes èlits al poder força tradicionals. Era una comunitat ben diferent dels nous veïns que arribaven des d'Europa els quals tenien capital, coneixements i una gran voluntat de ser per fi lliures de qualsevol persecussió.

Gràcies al tracte de favor dels britànics els nous veïns comencen a penetrar en les estructures estatals (administració, exèrcit, educació, etc.) i les èlits prenen el component nacionalista i psicològic del sionisme com a recurs cohesionador del nou home a la nova terra. El tracte de favor dels britànics envers el projecte sionista jueu ja es fa patent l'any 1917 amb la Declaració Balfour on la metròpoli britànica deixa ben clar el seu suport a aquesta causa a la Federació Sionista sense mencionar, ni tan sols, el poble palestí.

D'altra banda, perquè aquest nou home pugui fer-se amb el control del nou estat, primer, es bàsic que es produeixi un canvi de mà en l'explotació de les terres agrícoles.

A més a més, l'ajuda exterior des de la diàspora i dels jueus que viuen a l'exterior permet als jueus de Palestina començar a treballar les terres en base a una agricultura capitalista mitjançant inversió tecnològica.

Un cop l'acumulació de capital ja ha començat amb l'agricultura segueix amb la indústria a les noves ciutats. A partir d'aqui, quan els jueus de Palestina comencis a consolidar la seva posició de poder a l'estat i a l'economia començara la segregació racial entre jueus i àrabs. Per exemple, es crea l'Histadrut (Confederació General de Treballadors Hebreus a Palestina) l'any 1920 des d'on es fomenta el nacionalisme sionista, la separació del treball i el control de la propietat i l'educació.

Fins a la proclamació formal de l'estat d'Israel l'any 1948 aquestes tendència continua i s'accentua. El més significatiu és l'augment del volum d'immigrants que rep Palestina amb l'esclat de la II Guerra Mundial i l'augment de l'ajuda exterior.

Capítol 0: Cronologia breu del conflicte entre Israel i Palestina.

2009-06-16T08:29:00.000-07:00

1886: Théodor Herzl, per del sionisme, recomana la creació d'un estat jueu a Palestina, Argentina o Uganda.
1897: Creació de la Organització Mundial sionista en el primer congrés mundial sionista a Basilea.
1916: Acord Sykes-Picot on França i Gran Bretanya es reparteixen l'Orient Mitjà. Palestina queda sota el control britànic.
1917: Declaració Balfour on Gran Bretanya accepta la futura creació d'un estat nacional jueu a Palestina.
1919: El primer Congrés Nacional Palestí, celebrat a Jerusalem, rebutja la Declaració Balfour i sol.licita la independència de Palestina.
1936: Gran revolta àrab contra el mandat britànic i els sionistes que durarà fins l'any 1939.
1947: La Assamblea de les Nacions Unides mitjançant la resolució 181 aproba el pla de partició de Palestina en un estat àrab i en un altre jueu. Palestina rebutja la iniciativa.
1948: Es proclama formalment l'Estat d'Israel. Comença el gran èxode de població jueva de tot el món però, principalment, provinent d'Europa cap al nou estat. També comença la primera guerra entre palestins i israelians.
1956: Segona guerra àrab-israeliana.
1964: Creació de l'Organització per l'Alliberament de Palestina (OAP) a Jerusalem.
1967: Guerra dels sis dies entre Egipte, Síria, Jordània i Palestina contra Israel i les aliances occidentals (EUA, GB, ...) que acaba amb la ocupació israeliana del Sinaí Egipci; Cisjordania, Gaza i Jerusalem Est i el Golán siri.
La ONU proclama la resolució 242 en la qual s'exigeix la retirada d'Israel dels nous territoris ocupats.
La OAP ha d'exil.liar-se a Jordània.
1969: Yasser Arafat és escollit president de la OAP mentre el Partit Laborista guanya els comicis israelians.
1970: Septembre negre. La OAP és expulsada del seu exili a Jordània i marxa al Líban.
1973: Guerra d'octubre entre Síria i Líban envers Israel.
1974: Isaac Rabin és escollit primer ministre d'Israel.
1975: Guerra Civil Libanesa.
1977: El Likud guanya les eleccions a Israel.
1978: Acord de pau entre Israel i Egipte.
1982: Israel ocupa el Líban. La OAP ha de tornar a exiliar-se, ara, a Tunisia.
1984: Els laboristes tornen a guanyar el poder a Israel.
1985: Israel abandona el Líban però manté el control a la frontera.
1986: El Likud recupera el poder.
1987: Primera Intifada Palestina.
1990: Guerra Iraq-Kuwait.
1991: Guerra del Golf.
1992: El Partit Laborista torna a guanyar les eleccions.
1993: Inici de les negociacions de pau a Oslo (Oslo I). Reconeixament mutu dels dos estats.
1994: Creació de l'Autoritat Palestina (AP) amb sobirania sobre la població palestina.
1995: Continuació de les negociacions (Oslo II).
1996: Yasser Arafat es proclamat president d'AP mentre Netanyahu, Likud, guanya les eleccions a Israel.
1999: Ehud Barak, del Partit Laborista, guanya els comicis israelians.
2001: 11-S i fracàs del procés de pau. El Likud (dreta sionista) de la mà d'Ariel Sharon guanya les eleccions a Israel.
2003: Sharon funda un nou partit, el Kadima, i guanya les eleccions israelianes. El Quartet de Madrid també publica el Full de ruta.
2006: Hamas guanya les eleccions a Gaza i Fatah a Cisjordania. Mentrestant, Ehud Olmert, del Kadima, ocupa el lloc de Sharon a conseqüència d'una greu malaltia.

Guerra entre Israel i el Líban durant l'estiu.

2008: Atacs a Gaza per part d'Israel durant el Nadal i principis de 2009.

2009: Eleccions a Israel. Benjamin Netanyahu, del Likud, és l'últim primer ministre d'Israel.

Què és reSSONA?

2009-05-27T05:13:00.000-07:00

L'associació reSSONA

(www.ressona.org) és una entitat sense ànim de lucre està integada per cinc joves terrassencs i va ser fundada durant l'any 2008 com a col.lectiu de comunicació per Ong's i entitats sense ànim de lucre.
La nostre filosofia és contribuïr al desenvolupament d'Ong's i altres entitats sense ànim de lucre amb l'objectiu que puguin consolidar les seves activitats i que puguin expandir el seu impacte a tota la societat.

reSSONA assessora en l'elaboració de projectes socials i de cooperació al desenvolupament, desenvolupa campanyes de comunicació, crea imatge i gestiona events.

L'associació reSSONA és joventut, iniciativa, creativitat i pensament solidari! Pots contactar amb nosaltres mitjançant el correu electrònic: gerard@ressona.org o al 647 61 96 18.

Comunicació Impossible

2009-05-27T04:49:00.000-07:00

És realment un privilegi poder fer un ús diari de la tecnologia. Des de que ens llevem al matí fins que ens anem a domir a la nit tot està condicionat sota el concepte de la comoditat. Escoltar una canço, obrir el correu electrònic, llegir textos, mirar un film, etc. Tot i més es pot fer des de l'ordinador o des del telèfon, a casa o fora de casa.

Però, com ja sabem, no a tot arreu succeeix el mateix. Hi ha zones del planeta que per gràcia o per desgràcia no saben que és això del segle de la informació globalitzada i les noves tecnologies.

I és que el nom d'aquest blog no és aleatori. Senyals de llum és el que en algunes regions encara es fa servir per comunicar-se. Una d'aquestes zones és els Alts del Golàn, una zona de 1800 km2 dels quals 1200 km2 pateixen un greu conflicte des de l'any 1967 ja que la sobirania sobre aquest territori es disputa entre Israel i Síria. Hi ha moltes famílies que es troben dividides ja que moltes viuen en els 1200 km2 però altres en els 600 km2 restants.

La pressió sobre el territori per part d'Israel es similar a la efectuada sobre Cisjordània (Palestina) i això provoca que moltes famílies no s'hagin pogut veure ni comunicar des de 1967. Per això, la única manera de comunicar-se, per exemple, per felicitar-se per Nadal és fent senyals de llum amb miralls des dels balcons de les cases que es troben separades per només uns quants metres accentuats pels tancs de l'exèrcit i els murs de filferro...

Benvinguts al meu blog personal!

2009-03-25T12:37:00.000-07:00

Ja feia molt de temps que volia iniciar l'experiència de crear un blog personal amb l'objectiu de difondre multitud de missatges. I és que cal aprofitar les oportunitats que ens vetlla la societat actual de la mà de les noves tecnologies. Sembla que si no comuniques ningú et sentirà, que si no ets a internet no existeixes. I, en part, és una gran veritat!

Així que começo a emetre... que ressonin les senyals!